,
27/07/2017
Filosofia
Wonder years
Foto:
Toni Ruiz

L'amor i l'amistat com a melodia

Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes. Una altra parella està a punt de trencar i encara no ho sap. Una colla de 5 companys, aliens als altres, busquen córrer cap a la piscina per sentir l'esclat escumós de l'aigua tot tirant-s'hi com una bomba.

El sopar s'acaba, i com estels fugaços, tots tornen a les respectives cases. Passen 10 anys i decideixen reunir-se de nou per saber què n'és de les seves vides. Moltes coses han canviat, d'altres no.

La parella que estava a punt de trencar ho va fer i al cap d'un any va tornar a recompondre's. Ara estan casats i amb fills. És hivern i el paisatge no és el mateix. Cau neu i marit i muller es besen mentre expliquen les peripècies que els van portar a tornar junts. No s'esplaien en el perquè de la ruptura inicial. Sona We are young a la cadena musical.

Els dos enamorats del principi, després de 5 anys d'amor intens, van tallar. Un dels 5 que es tirava a la piscina, i que curiosament s'hi assemblava molt al nuvi, va prendre-li la xicota. Hi ha una mica de tensió. Sobretot a l'arribada de la nova parella. Irònicament l'ex ha decidit passar-se una bona estona a la piscina submergit a l'aigua per endinsar-se en els seus pensaments. A la vida no es pot rebobinar. Repetir la mateixa escena sempre empeny cap a una direcció nova. Renúncies i mirades fugaces.

Aquells qui parlaven de cotxes ho segueixen fent. No han perdut l'amistat. Tanmateix fa dos anys van arribar als punys, no se sap ben bé per què. El que queda clar és que es miren a la resta dels seus amics sense saber ben bé per què ho segueixen sent, si és que encara ho són. No importa, van a la seva.

Dels 5 que, durant la instantània apareixen recollits sobre si mateixos, suspesos a l'aire amb els cabells apuntant al cel, 4 d'ells se senten com a fora de lloc. Dues noies i dos nois. Júlia se sent atreta per Sara, Sara per Marcel i Marcel també per Sara. Jordi se sent atret per la nit i pels records de les seves renúncies. Anys fugint de projectes artístics que l'omplien, però no. El seus pensaments fan malabarismes pels núvols sense saber ben bé com ha arribat fins aquí. Sona The Scientist de Coldplay.

Hi ha conversa. Certa nostàlgia i ironia. El mateix retrat, una lectura completament diferent. Mirant enrere veuen coses que abans no veien i que potser ni tan sols són certes. Interpreten el perquè dels seus camins i de les seves decisions. Se senten més madurs i més forts que fa 10 anys. També creuen que el seu camí ara és el correcte.

Ara sona Somebody that I use to know de Gotye. El cas és que no es pot fer marxa enrere ni esborrar res que ja estigui escrit. El cas és que començar el mateix trajecte dues vegades des d'un punt X portaria a dues posicions Y molt diferents. Només hi ha possibilitat per als assajos. Cal assajar avançant.

L'historiador analitza recollint el passat. El filòsof, fent hipòtesis, moltes d'elles sobre abismes. Els amics i els amants viuen a ritme de vals o de rock. El cas és que l'amistat és melodia i aquest és moviment constant. I quan els ballarins no ballen al mateix ritme es trenca el compàs i cadascú comença a fer la seva. Hi haurà retrets. Perdons. Més retrets i oblits. Potser reconciliacions. Hi haurà temps. Sona Benvolgut dels Manel.

El sopar s'acaba i en queden les restes de la nit sobre la taula. Potser també quedi algun record de fa deu anys. La inèrcia ha habilitat una retrobada. Sembla un concert de cambra dodecafònic amb cadascun dels seus membres tocant una partitura totalment diferent a la dels altres. Alguns més afinats, d'altres menys. La Lluna s'ho mira i somriu. Tanca el teló.

Sona el silenci. Cau una volva de neu. Potser d'aquí deu anys hi hagi una nova relectura o simplement els membres d'aquest assaig hagin decidit actuar en solitari. Sona Enjoy the Silence i sembla que el món encara vol sostenir esperances. Sembla que darrere les petites tragèdies s'amagui una comèdia, una lliçó sense moralina. Partícules elementals barrejant-se per donar peu a diferents probabilitats.

Quin serà el següent moviment? Potser una fuga de Bach.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.