Anàlisi de la història de l'heroïcitat

23/05/2013

 

Aquil·les, heroi grec mogut per la “hibris”. Concepte, aquest, que ens serveix per entendre quin era el caràcter primordial dels éssers considerats herois. “Hibris” significa orgull però també desmesura. No hem d’entendre l’heroi, doncs, com un personatge domesticat i a la vegada valent i fanàtic. Sinó com una figura bastant aliena al poder moguda per instints més que per ideals.

Aquil·les no lluita per Esparta ni per l’honor de Menelau. Lluita perquè li agrada lluitar, per mostrar la seva força i també pel seu amor. De fet Aquil·les, en un moment de la Guerra de Troia, decideix deixar de lluitar i no torna a combatre fins que els troians maten al seu “amant” Patrocle. La seva “hibris” es desencadena i mata a Héctor. El nostre heroi no és un personatge exemplar, ni molt menys. És un heroi perquè guanya batalles no perquè sigui un ideal a seguir, no al menys tal com entenem avui aquest concepte.

La història de la heroïcitat ha anat variant al llarg dels segles. Els llibres de cavalleria, per exemple, a diferència de la èpica grega contenen un fort caràcter ideològic. Els herois saben allò que és bo per a la societat i són un exemple a seguir. Si l’heroi grec estava al marge del poder, l’heroi medieval és la mà dreta del poder, fins i tot és el poder mateix.

És llavors quan la novel·la espanyola fa néixer, allà pel segle XVII, al Quixot. La crítica a l’heroïcitat medieval es produeix al país de la pell de brau. No és una crítica banal la de Cervantes. L’escriptor i soldat espanyol entén que els llibres poden ser una font d’ideologia si no s’agafa certa distància envers ells. Ell veu que l’heroïcitat medieval és ideal, però no és real. De fet Alonso Quijano veu dignitat allí on la realitat presenta prostitució, robatoris, abús de poder. El Quixot és un raspall que serveix per netejar la ideologia que de vegades no deixa veure la realitat.

També tenim al lazarillo de Tormes, un exemple de la realitat desemparada espanyola. La prova de foc de què la Espanya medieval no és “bella i noble” sinó que està carregada de baixos instints i de misèria disfressada. El Quixot i el pigall no són altra cosa que la punta d’un iceberg, són la constatació d’un símptoma. El món medieval és un món que es presenta baix un cos bell, carregat d’art i de simbolisme, però que amaga un càncer. Ser heroi, per tant, és descobrir el problema, no amagar-lo. Canvi de paradigma.

I donant passos ràpids saltem al segle XX. L’heroi amb prefix, el súper heroi. És curiós, aquesta figura, que m’encanta, conté fortes dosis de perversió. Per una banda vol assemblar-se a l’heroi grec, però per altra amaga l’ideal medieval.

Així per exemple tenim a Batman, un súper heroi que sap que la justícia no funciona i que ell no estarà mai del costat del poder. Tanmateix ell és el veritable poder. Batman és el senyor de l’economia. El poder real que domina el món de manera amagada. Tal i com fan l’amo de Zara o Bill Gates, Batman representa el doble valor del diner. Per una banda genera desigualtats i per altra banda se presenta com a abanderat de la solidaritat. Amancio Ortega, per exemple, a Brasil se sap que tenia treballadors que treballaven en situacions infrahumanes, però després ell és solidari i dóna diners als pobres. Bruce és el senyor de les armes i un gran broker.

També tenim a Spiderman, l’heroi pringat. Un noi en aparença despistat i poca cosa que tanmateix salva a la societat. Un heroi que no és acceptat per la mateixa societat degut als mitjans de comunicació per als quals ell treballa. Aparentment ens podem identificar amb Peter Parker, l’alter ego de Spiderman. Però quan Spiderman desapareix el món es tambaleja. Ell és el dolent bo de la pel·lícula, aquell a qui ningú es vol aproximar però que és necessari. La premsa no es nodreix sovint d’aquest tipus de personatges? A més Peter Parker és un científic brillant que fins i tot és amic de la majoria de vilans contra qui després lluita.

Heus aquí la perversió d’aquest personatge que m’encanta. Spiderman lluita contra els monstres que crea el sistema però es nega a fer canviar la seva base. Si analitzem una mica qui són els “dolents” veurem que la majoria són fills bastards del mateix sistema. Moguts per la picada de l’afany de poder inoculat pel capitalisme. El mateix J. Jameson, cap de Peter Parker al diari, vol sempre ser el millor tot pagant lo mínim i el noi amb súper poders accepta aquesta situació sense queixar-se massa.

És a dir, la superheroicitat me sembla un intent de desviar els problemes reals de la societat cap a problemes superficials o derivats. Creant en l’espectador fantasies i sensació de llibertat i de dignitat i que impedeixen canviar realment les coses. Potser és hora de tornar a llegir “El Quixot” i generar súper herois motivats per realitzar veritables canvis. En aquest sentit, potser V de Vendetta és l’heroi més interessant.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.