,
06/04/2011
Filosofia

Massa i massa ràpid, o el FACTOR "RAHOLA"

 

Cada vegada es poden veure més productes de menjar preparat als supermercats. Inclús en els establiments anomenats ecològics” aquests tipus d'aliments van guanyant terreny sobre els altres, els tradicionals. Sembla clar que el motiu principal de l'auge de “l'escalfar i servir” ve determinat per l'acceleració de la vida de les persones, que les aboca la sensació que el temps és un recurs més aviat escàs i que cada cop ho és més.

 

La gent menja “preparat” i sobretot menja de pressa. Molts, mentre van a la feina, caminant o amb metro o, pitjor, conduint. És evident que això redunda en malestars deguts als no gaire bons hàbits alimentaris que compartim molts occidentals en tant que ens estem acostumant a la immediatesa. Cada vegada és menys habitual veure a algú no professional cuinant amb delicadesa, regalant-li temps al menjar que prepara i, de rebot, donant-se temps a si mateix.

 

Però aquesta no sembla ser una qüestió només de l'àmbit de la cuina. L'acceleració, així com l'empetitiment, afecta molts més àmbits. La producció en cadena dels estris n'és una demostració palesa. Cada vegada més productes es fabriquen amb més rapidesa per abastir l'afany devorador, de nosaltres, els agents consumidors.

 

Al final, resulta complicat saber si es produeixen tants productes perquè la gent els demana o més aviat la causa és la inversa. Segurament hi ha una mica de les dues coses. El cas és que, quan s'introdueix el concepte “escassetat” o es remarca el concepte “versió limitada” en l'àmbit comercial, es genera en els consumidors la necessitat de posseir allò emparat per l'esmentada etiqueta.

 

Per posar-ne un exemple, en l'àmbit de la comunicació cada vegada hi ha més escassetat d'informació tot i que hi ha una sobreabundància de notícies. Escassetat en el sentit que la majoria, sobretot l'apareguda a planes-web, tendeix a no ser de gaire qualitat. No només per les faltes d'ortografia, que en té i moltes, sinó també per la manca de dades interessants; i és que normalment els articles tendeixen a ser molt curts, bombardejats de publicitat i plens de titulars i de resums.

 

En aquest cas, la dinàmica correspon a la voluntat d'instantaneïtat de les empreses dedicades a la comunicació. El constrenyiment del temps és més important que la qualitat d'allò produït, igual com passa en l'àmbit culinari domèstic. En aquest cas el que passa també és greu i és que la gola d'informació és, si més no, considerable. Clar, cada vegada els viatges de la casa a la feina solen ser més llargs i el transport públic és molt avorrit si no va acompanyat d'una lectura lleugera. Abans o després de treballar no s'ha de fer massa esforç que ja és prou dura la vida laboral!

Centrem-nos ara, per un moment, en la gent que produeix aquests productes, ja siguin de caire alimentari, informacional o de qualsevol tipus. Aquests estan abocats a treballar des de l'alienació i és que el producte que produeixen no el poden reconèixer de cap manera, no el poden reconèixer perquè en fan tants de productes i tan ràpid que ja no saben què és el que estan fent, tot acaba sent indiferent, tot acaba sent igual.

 

Un cas paradigmàtic és el del periodista que cobra a tant la peça i que es veu obligat a produir a pes sense importar gaire allò que es diu; l'important és que es digui i que se'n digui molt. Un tipus així ha d'estar preparat per parlar de tot. Per més inri, en aquest àmbit no és gaire adequat especialitzar-se en un tema i és que un periodista d'aquests ha d'estar preparat per al canvi. De fet, un periodista, sap que la gent vol notícies noves constantment i que atenguin a diferents esdeveniments.

 

Pobre professional, escriu tant perquè li demanen. No li ho demana el seu cos; li ho demana la societat o, pitjor, l'editorial li ho imposa. Els motius de l'esmentada demanda poden ser diversos. El cas més paradigmàtic, el del periodista que comença, el que es veu obligat a fer de freelance ha de produir molt per tal de poder menjar encara que sigui. També hi ha el cas que podem anomenar Rahola des d'avui, conegut com el del periodista famós, que no de prestigi. Aquest tipus de periodista també té una obligació econòmica, però és d'un altre tipus, a saber: el de produir per tal de que no s'oblidin d'un mateix, per no perdre força comercial.

 

La gent com Pilar Rahola deu patir molt. Abocada al paper o a un ordinador com un proletari s'abocava a la ferotge màquina. Les lletres van sortint, sí, però al final ja no importa quina cosa es produeixi, només importa que estigui ben firmada. Aquest aspecte la diferencia del proletari, tanmateix, el cansament és idèntic.

 

Escriptors i articulistes s'arrisquen a no tenir res a dir a pesar de parlar molt, que han de tenir llibres escrits l'endemà del fet que propícia la notícia. Que es publiqui un llibre l'endemà de la notícia vol dir que es va escriure abans i que, per tant, es van resoldre diverses variables per tenir-ho tot preparat fos quina fos la notícia.

 

Només una variable acaba sent bona, la resta són obviades com antigament es feia amb un fill bastard. Tant de bo algun dia es pugui trobar als quioscs la secció d'articles refutats pels esdeveniments, per articles creats massa d'hora i massa de pressa. Les empreses de la comunicació corren el risc de la banalitat per no voler córrer el risc de deixar escapar l'exclusiva de les notícies. Tothom vol ser el primer.

 

Tot plegat falta temps: temps per pair, per cuidar-se, per menjar, i sobretot fa falta temps per reflexionar. No és bo avançar massa ràpid, ni tant sols és bo fer-ho en els discursos. Entre d'altres coses perquè, quan més és corre, més matisos es van perdent. De vegades, inclús en un assaig és interessant no arriscar massa, donar temps, esperar que la cosa es vagi cuinant a poc a poc, no voler precipitar-se. De vegades és millor reflexionar callat que no pas treure'n conclusions abans d'hora. Si em permeteu, aquesta és la única reflexió modesta que en trec, de moment.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

03/12/2017
Ell em va deixar però jo volia recuperar-lo d’alguna manera. No suportava que allò acabés sobtadament quan jo encara n’estava tan enamorada.
08/11/2017
*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials.  Nin i Nina
09/10/2017
El color ataronjat de l’atmosfera veia ballar volves de pols mentre Kennan passejava amb el seu ciborgós. Malgrat el to cromàtic fos càlid, la temperatura rondava els 3 graus centígrads.
21/09/2017
Fardellet de somnis El dit petit d’en Pablo Diego José se queixa, n’està fart de pertànyer a un peu. Preferiria que el tallessin, si cal de soc-rel.
10/09/2017
Vuit dies somrient per Eivissa i una nit plorant. De tanta felicitat, records del passat s'hi van abalançar cap a mi com un sol sense frens col·lapsant contra el terra. La raó deixada de banda.
13/08/2017
A Campredó, quan jo era menut, hi vivia una bruixa. La veritat és que el meu poble és un lloc fascinant on les supersticions i les raons copulen amb més força que a d'altres llocs de les Terres de l'Ebre i de Catalunya.
27/07/2017
Imaginem-nos un sopar d'amics. És estiu i la lluna s'ha vestit de pruna. Les espelmes pinten de groc el blau fosc del cel. Una parella es besa. Estan molt enamorats. Dos amics es posen a xerrar sobre cotxes.