Michael, el millor crític social i artístic del món

05/05/2015
Il·lustració de Toni Ruiz
Michael extasiat i patint
Foto:

Aquesta és la història d'en Michael. Un noi estrany que mai tenia arguments per defensar o defenestrar allò que li produïa, respectivament, plaer o fàstic. Un noi d'allò més senzill que passejava sempre per entre els llibres i els carrers amb un somriure intens i una mirada perduda, com admirant la bellesa de la boira dels dies condemnats a mort.

La manca de paraules la compensava amb judicis de valor d'allò més orgànics i instintius. Ja de ben petit els seus pares se n'adonaren que el seu fill vomitava sovint. Amb només tres anys va estar tot un dia amb nàusees en veure un anunci d'una polsera que te la posaves al braç i t'evitava tenir infarts.

Evidentment, i davant la manca de coneixements d'aquesta simptomàtica, el van portar a un metge, després a un altre i a un altre... El desconsol davant la seva constant expulsió espasmòdica s'uní al patiment en veure com davant d'una cançó de Joaquín Sabina Michael no parava de ballar fins al desmai impulsat per allò que podríem anomenar Síndrome d'Stendhal. Per suposat, la seva dansa ditiràmbica conclogué en desmai.

La quotidianitat redunda en costum i tant el pare com la mare es varen anar adaptant als constants valls i emesis del seu estimat i sofrit fill. Ara apareixia un cas de frau a la televisió i... vomitada i de les grosses, ara sortia Michael ballant i desmaiant-se pel passadís en escoltar The Show must go on del grup anglès Queen.

Durant l'adolescència l'estudiaren psicòlegs, psiquiatres i tot tipus de terapeutes de la ment. Fou un filòsof qui intuí que aquella criatura de 17 anys portava una professió a dintre seu des del moment del mateix naixement. Habitava en el seu si el criteri moral i estètic i infalible que durant milers d'anys havien buscat els Sòcrates, Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Kant, Nietzsche, Heidegger, i un llarg etcètera.

Allò que havia ocupat milions de pàgines escrites i de reflexions podria quedar totalment sentenciat per un nen que quasi bé no s'atrevia a escriure ni a parlar. El criteri orgànic de sensibilitat envers al frau estètic i moral, davant també, de la creació de l'art més bell i de les accions més bondadoses.

El filòsof i l'adolescent varen fer un tou d'experiments per contrastar el criteri del xaval. Volien calibrar la capacitat orgànica d'en Michael amb aquelles obres més excelses així com també amb les accions més depravades i immorals. Davant El Quixot o Plataforma, Michael s'extasià fins a un desmai perllongat de sis hores. Davant l'informatiu del frau de Rumasa, allà pels anys 80, expulsà tot allò que s'havia menjat aquell mateix migdia. Així dia rere dia, experiment rere experiment.

Brutal. Aquell jove podria ser un detector de fraus i de bellesa d'allò més precís i la societat no podria rebutjar-ho. Davant d'un argument no verbal i de la constatació empírica només es pot callar i reflexionar. El gest és incontestable, té una força sobrenatural. No li pots ensenyar el cul a una persona i que aquesta et respongui “estàs equivocat, això no és veritat”. Els gestos i la ironia destapen les parts més íntimes de la dialèctica i de la demagògia.

Michael es convertí en una arma contra el frau i en un jutge per catalogar aquelles creacions belles i destriar-les de les, simplement, tendencioses. Se li presentava un llibre, se'l llegia i... vòmit. L'escriptor i l'editor enfurismats li replicaren “això no és sincer, ho has provocat”. El filòsof, murri, mantenint un silenci inquietant acabava per comentar--los-hi “ell no argumenta, ell només expressa i ja ha quedat demostrat que els gestos no enganyen, desvelen... I si no confiàveu en ell, per què heu acudit aquí?”.

Evidentment es convertí en un crític i analista famós. És més, es convertí en l'únic crític en qui es podia confiar. Si vomitava en veure les sigles d'un partit polític de dreta del nom del qual no puc recordar, la meitat de la població es posava neguitosa amb la justícia i començava a reclamar judicis sense amnistia ni impunitat. L'altra meitat s'enfadava o es posava trista perquè li havien mostrat sense vels que el partit que li agradava i a qui votava no era del tot legal. Veure la palla en l'ull aliè és fàcil però no ho és tant suportar la vomitada justiciera a la pròpia cara.

La fama no li durà massa temps. Massa enemics en massa poc temps. Massa crítica, massa malestars. Ara s'extasiava davant d'un llibre del seu escriptor preferit, aquest li feia reverències. Ara vomitava davant la seva darrera creació i l'escriptor, que abans l'estimava, deixava de parlar-li i buscava desacreditar-lo.

Injustícia. Ell no havia escollit el seu do que, al mateix temps, era la seva condemna. I poc a poc es va veure marginat perquè l'esquerra que és molt autocrítica no ho és tant quant la crítica li fan els altres. Ell i el filòsof decidiren sucumbir a l'anonimat, però la cosa per a alls no anà millor. La situació es convertí en vomitiva perquè la convivència, a l'igual que els gestos, desvela totes les vergonyes d'aquells amb qui es conviu.

Al final, soledat i paranoia. I al final el silenci. El filòsof, davant la tragèdia que havia provocat es retirà a un claustre a fer vot de silenci. Abans, però, escrigué una sentència que ja ningú recorda: “Els éssers humans pensem com a herbívors però actuem com a carnívors”. I aquesta va ser la darrera vegada que Michael vomità i s'extasià al mateix temps. La bellesa de la frase i la duresa de la seva implicació real li provocaren una reacció idèntica a la lectura de la frase “Déu ha mort i l'home l'ha matat”.

Després d'allò, silenci absolut i ja no se'n sap res de ningú dels dos.

 

*La frase "Els éssers humans pensem com a herbívors però actuem com a carnívors" és de Peter Sloterdijk. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.