MosS.O.S. d'esquadra

Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats. Així, si rebem una injustícia, podem arribar a desitjar que algú altri rebi una injustícia major o, fins i tot, podem arribar a provocar-li nosaltres, i tot per assossegar la set de venjança.

Malgrat això és necessari que hi hagi algú que sigui capaç de distanciar-se dels casos que provoquen malestars per poder analitzar-los amb profunditat, rigor i clarividència. És evident que un d’aquests casos podria ser el de l’empresari mort pel cos policial dels mossos d’esquadra de Catalunya.

I a mi m’agradaria incidir una mica en aquest cas. Deixo que passin uns quants dies perquè me molesta que agents de policia matin a algú, sigui pel motiu que sigui. Ara que m’he calmat procedeixo a fer l’anàlisi amb més objectivitat. No sé si seré capaç d’assolir la imparcialitat absoluta però ho intentaré.

Em crida l’atenció la dificultat d’amagar actes de dubtosa legalitat / eticitat que vivim avui en dia, encara que també em crida l’atenció la impunitat amb la que acaben les coses. Hi ha moltes imatges, i no importa el que siguin les coses, lo que importa és com creiem que són. Així, a simple vista, la reducció del comerciant de l’eixample sembla una animalitat, si ho és o no ja no entra dintre del meu camp de reflexió perquè és un tema de metges forenses.

Abans quan algú moria per una mala praxis policial era més difícil contrastar-ne les causes reals. Avui en dia hi ha moltes proves que se’ls hi escapen de les mans. El fet de desitjar allunyar testimonis tampoc no els ajuda gaire. En aquest punt podem dir que els mossos senten certa incomoditat a l’hora de portar a terme certes accions. Això és el que sembla.

Però i si ells no fossin els únics responsables de tot això? M’explico, un cos policial tan modern com el dels mossos compta amb tota seguretat amb cursos de formació per treballar aspectes com la confiança amb un mateix, la confiança amb l’altre... Si a les empreses es realitzen dinàmiques de grup perquè els càrrecs mitjos i alts aprenguin a ser més implacables, eficients i “agressius” sense embrutar la seva consciència cal pensar que amb aquest cos podria arribar succeir quelcom similar. No ho descartem almenys.

Després d’analitzar com funcionen diverses dinàmiques de grup destaco que una manera d’educar corporativament als treballadors consisteix a fer-los sentir que certs assumptes s’han de tractar com un afer personal.

Poso un exemple per il·lustrar-ho. Un revisor d’aparcament de zona blava va a posar-li una multa a algú que no ha pagat el seu bitllet. Però aquest algú arriba i li implora que li perdoni la multa. Hi ha cursos d’automotivació en aquestes empreses en què s’ensenya que quan algú et demana clemència se n’està rient de tu, de la teva bondat. Així passa a veure’s la situació com un intent d’engany. El tema passa a ser personal més que empresarial.

Potser ens trobem en què els mossos han rebut l’input de què quan algú és dissident en realitat no ho és contra la llei sinó que ho és contra el propi agent. Quan un cas es converteix en una qüestió personal es mesclen sentiments negatius i pot aparèixer l’excés de força reactiva o inclús certa venjança o càstig desproporcionats.

Potser els plantejaments i les ordres, així com l’educació rebuda per aquesta gent sigui en alguns cassos contraproduent per a la seguretat ciutadana. No cal dir que pitjor que témer als delinqüents és témer als defensors de la llei. S’ha d’analitzar, i a fons, què coi és cou perquè hi hagi tan sovint escenes de mossos sobrepassant-se. Tampoc cal dir que abans de posar-nos a criminalitzar aquesta gent que, a priori vetlla per la nostra seguretat, hem de plantejar-nos si realment són casos aïllats que tenen molt de ressò o si hi ha una tendència a l’excés que es va repetint.

Els polítics tampoc ajuden gaire a discernir. Uns ataquen per activa i per passiva sense ni tan sols fer-ne anàlisi i d’altres defensem amb una certa parsimònia i manca de compromís que alteren encara més a certa gent i inciten a d’altres a reclamar encara més duresa. D’acord, per al bé de la comunitat hi ha aspectes que segurament millor que no surtin a la llum, però una vegada han sortit, s’ha d’engegar un procés de reflexió profunda per evitar entrar en dinàmiques malaltisses i amb cert regust a violència que perjudiquen, fins i tot, la imatge d’aquells agents honestos.

Una mort és una tragèdia en sí mateixa quan es produeix d’aquesta manera. Una vida arrencada, potser per mala sort, però temptada i molt aquesta mala sort, van fer que aquest barceloní hagi deixat d’existir. Si això ens repugna és perquè existeix la por de veure’ns en la seva situació “per mala sort” en algun moment. Ara toca als mossos esvair la desconfiança que s’ha anat generant en certs sectors de la població catalana. I als seus amos els hi toca pensar com eduquen als seus “cadells”.