,
11/01/2012
Filosofia

No, deixaré descriure o no deixaré d'escriure

 

Ben mirat els artells dels dits semblen els nusos dels troncs dels arbres. Ben mirat alguns arbres de fulla caduca són les femelles dels llamps, sobretot ho són per la nit quan tallen el mantell del cel. Quina bellesa la nocturnitat arbòria, els artells, despullar-nos, buscats pel nostre llit, deixats de la mà de déu, t’havia dit mai que t’estimo?
 
És el que voldria fer perquè és el que sempre he fet. Si disposés d’un espai on poder anar construint lletra a lletra el meu camp de batalla t’ho diria així, ras i clar, tal com sona. Com una nit perforada per mil mirades veuries qui s’amaga a l’altra banda, no és que els estels tremolin és que hi ha algú que et vol dir alguna cosa perquè encara no sap si t’ha dit mai que t’estima.
 
No saber dir les coses, gràcies per la propina, el teu somriure. Esbosso el mapa dels teus ulls, perfilo la mirada marró. Pot semblar boig aquell qui fa explícites certes intimitats. Escriure és de bojos, estimar un escrit és d’herois. Potser no sabria com, tampoc quan, però algun dia hauré de dir que t’estimo.
 
Besant, abraçant, fornicant o mirant se sent que allò més profund està a fora, que no hi ha més déus que un “tu i jo” fent malabarismes horitzontals, descobrint sense escrúpols la metafísica.   Fora d’hores el sexe és contreu i és dilata, com aquell cor que vol bombejar vida tot donant-se de sí fent vacances cada quart de segon. “Tu i jo” és l’espai que respira entre la sístole i la diàstole. El nostre cor és de fulla caduca, per això de vegades va a parar a terra, quan ningú li diu “t’estimo”.
 
Voldria deixar d’escriure. La meva història l’escriuen els perdedors. Però no puc, no puc perquè quan escric sento que estimo alguna cosa, que busco com un llamp un arbre de fulla caduca per prenyar-lo de paraules, paraules caduques que d’anar caient de vegades es reposen a l’habitació d’alguna persona, que abans que toquin a terra, podran ser desxifrades. Perquè aquells que esteu aquí ara mateix, en aquest petit hivern, podreu llegir aquelles fulles que a deshora van fer ressonar algun dia la primavera que porteu a dins. 
 
Ara vindria quan l'escriptor esperaria un miracle sense adonar-se'n de què la vida és el miracle.
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.