... no veuríem mai el sol

Corres amb totes les teves forces, ho intentes, corres com un dimoni. Però res de res, la bèstia et segueix. Per cada passa que tu dónes ella en dóna una i mitja. Mires cap a enrere i allí està ella i intentes fugir però res de res. Quant més ho intentes més lent sents que vas i al final... sembla ser que t’atraparà.

L’avantatge és que és un somni i en el moment del clímax et pots despertar perquè aquest és el mecanisme del somni; si provoca massa sofriment s’esvaeix. I clar, ara tornes a córrer i aquell monstre et persegueix i t’ajustes el cinturó per tal que no t’agafi però segueixes notant com per cada passa que tu dónes la monstruositat voraç en dóna com a mínim dues. I aquesta vegada no és un somni. Estàs despert, com ho estem nosaltres, i tens por, com en tenim nosaltres (com el pànic que sento jo) i et preguntes quin serà el seu proper moviment perquè tens por de què sigui el definitiu.

I et planteges si ha solucions al sistema finançer actual. Et preguntes si hi ha alternativa a aquest tipus de capitalisme. Intentes generar idees fructuoses, però dubtes. Dubtes a diferència de l’Església Catòlica que se sent segura i assegura que té treball per a tothom i que ella no té atur i suposes que quan diu “tothom” parla només de mascles. Dubtes a diferència d’ells qui amb arrogància i disfressats de víctimes demanen que la gent els segueixi cegament malgrat et diguin que estan mal vistos per una majoria infidel perquè ells, això diuen, saben quin és el camí de la veritat.

I tu dubtes, perquè no saps quin és el camí correcte i perquè saps que aquest argument de víctima emprat per altes esferes eclesiàstiques és el mateix que va exposar l’assassí noruec Breivik per defensar-se davant la justícia. I dubtes perquè saps que és irònic que els més violents o els més poderosos s’autoproclamin víctimes davant dels més dèbils. I no vols que les teves comparacions sonin demagògiques, però no pots actuar d’altra manera; mossegat per la temor de saber que els que manen mai entonen “la culpa és meva.” I saps que això de donar sempre la culpa als altres, en psicologia, se sol anomenar “actitud sàdica”.

I és llavors quan comences a sentir que abans que la vida va la dignitat i és llavors que entres en sintonia amb aquell jubilat grec carregat de saviesa socràtica i de valentia nietzscheana que va decidir suïcidar-se per amor propi i recordes que aquell home era farmacèutic i que els farmacèutics ofereixen remeis a la gent. Veus en el seu crit de flames una reivindicació de la dignitat dels humils i no de l’arrogància dels forts que no paren de demanar i de manar sense donar-ne exemple.

I corres amb totes les teves forces, ho intentes i veus que no hi ha remei, que fugir no serveix de res. El monstre està al teu darrere, però tu et pares i comences a córrer en direcció contrària. Vas cap a ell i aixeques el puny perquè ara ja saps que quan no queda més remei, afrontar l’aberració monstruosa amb totes les teves forces et permet, com a mínim, guanyar la dignitat que et volen robar.