,
24/11/2015
Filosofia
La vida de Brian

Pebrots verds fregits, o de la lleugeresa

La vida de Brian. La miràvem amb els meus cosins Rudi i Ximo després dels sopars de nadal en aquella època en què sempre passaven les mateixes pel·lícules; Dentro del Laberinto, Star Wars,... A TV3 passaven La vida de Brian. No ens la vèiem sencera. Encara no n'enteníem d'estils postmoderns i ens ofenia veure que, estèticament, s'assemblava més a un programa tipus Cruz y Raya que no pas una pel·lícula.

De fet, fins que no vam passar l'adolescència no en vam saber el nom del film. Només sabíem que la passarien a les tantes de la nit un d'aquells dies senyalats. Jo la vaig batejar amb el nom de “Pebrots, verds fregits”. Tal era la meva ignorància i el meu gust per fer del llenguatge una eina performativa i certament paròdica.

D'en Brian em va atreure el gust per evidenciar l'absurd de moltes qüestions i de molts plantejaments personals, també col·lectius. Jo, que sempre he estat al·lèrgic a seguir camins marcats per d'altres, sentia una força centrípeta inquisitorial en aquell audiovisual: “Sigues tu mateix, intenta-ho al màxim. Quan te'n cansis passa a una altra cosa. Llavors deixa de ser qui eres i relaxa't”. Evidentment amb 15 anys aquesta formulació era menys barroca i potser més schopenhaueriana. No, llavors encara no sabia qui era el filòsof danès tot i que el seu paregut amb el meu iaio és força irònic.

Una de les coses que més em fascinava, però, era que en Brian no volia ser Messies, al contrari, li molestava. La gent el seguia allà on anava. Quan més s'emprenyava per tal consideració divinitzadora més l'idolatrava la gent. Vist des de la distància sembla que un ídol no ho sigui perquè ho vulgui ser sinó perquè la gent s'ofereix a seguir-lo com a tal. Dit d'una altra manera, Brian em va deixar clar que el rei d'Espanya no era rei sinó perquè la gent del seu país estava disposada a considerar-lo tal. La seva sang, intel·ligència i noblesa no era pas superior a la de l'espanyol mitjà, menys inclús quan regnava Carles II el fetillat.

Sembla obvi però no ho és tant. Enaltir a algú i situar-lo per sobre dels demés no es fa tant per virtut de l'enlairat com per la fascinació del persuadit en enlairaments de terceres persones. Per cert, l'enlairament és emocional. Primer hi ha la fascinació i després s'argumenta. El mateix passa quan es vol soterrar algú o a qualsevol idea. Les emocions són prèvies a les reflexiones que les argumenten.

Mai he sigut d'admirar i menys després de veure les atrocitats que l'extrema admiració d'una idea pot arribar a provocar. Sempre he estat de mirar i remirar, de contemplar i de picar amb el martellet per veure si la idea a analitzar resisteix argumentacions. De moment tots els arguments peten com gerros xinesos. Sobretot els meus.

El món està ple de Brians, alguns d'ells desitgen ser adorats i d'altres ho avorreixen. Com diria Nietzsche, el naixement de la tragèdia. Com diria Sloterdijk, el naixement de la comèdia. Sí, però la raó principal de seguir ídols és la necessitat de formar part d'una comunitat de sentit, de generar vincles amb d'altres a qui considerar iguals i que ens hi consideren.

Tot ídol neix enfrontat a un enemic a vèncer. La necessitat crea horitzons i n'esborra d'altres. Explica'm què tems i et diré contra què lluitaràs. Jo temo la tristesa i el dogmatisme, per això vaig triar a Brian. Em trobareu a la comunitat dels irònics. Sí, allí on es cuinen els pebrots verds fregits.

La meva tropa són Schwecjk, Sòcrates, Diògenes el cínic, Brian, Tyrion Lannister (per què no?), el Zaratustra de Nietzsche, i el nen somriures. Una colla de desvalguts quasi inexistents compromesos amb l'esperit de lleugeresa. Serietat sobretot, l'article s'ho mereix.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.