Pierre, l'home que va matar la seva mare

02/07/2015
Fotogrames del film "Moi, Pierre Rivière"

Hi ha un llibre del filòsof Michel Foucault titulat “Yo Pierre Rivière” que no és altra cosa que un recull d'informes sobre l'homicida que dóna nom al llibre. En aquests informes es fa palès que el concepte d'intencionalitat i també el de bogeria provenen d'un discurs que de vegades no és prou sòlid.

En el cas de Pierre Rivière, un noi francès del segle XIX que va matar la seva mare i dues germanes, molts informes sobre el seu cas que dels que va donar fe gent del poble així com els metges “especialistes” estan carregat de prejudicis. És evident que el noi mata als seus familiars però la seva intencionalitat (no justificada) distava molt de la que li varen atorgar.

En un primer moment en tots els informes s'intenta demostrar la follia del jove, així com el seu interès malaltís per la Bíblia i els dimonis. És evident que se li atorga a Pierre una manca de seny i un excés de pèrdua de realitat. L'assassinat sempre és un excés però en aquest cas el filòsof Foucault va intentar demostrar de quina manera es construeixen discursos per suportar una realitat incomprensible.

El dia del judici, el jove Rivière va argumentar la matança: "He matat a la meva mare perquè humiliava constantment al meu pare i el defenstrava, no en va tenir prou amb separar-se d'ell sinó que intentava prendre-li tot el que tenia i clar, el meu pare, tant bona persona com era no era capaç de defensar-se. A la meva germana gran la vaig matar perquè recolzava mesquinament la meva mare. I a la petita, la vaig matar perquè el meu pare m'odiés de per vida. Jo he matat i sóc un ser odiós.” Aquesta és l'essència d'allò que va manifestar Pierre Rivière.

Des de sempre la gent ha tendit a generar discursos sobre d'altra gent. Entre veïns la situació és molt comú. Els relats van creixent i “la bruixa”, una dona jove i soltera durant el franquisme passa a convertir-se en algú que té relacions amb esperits infernals. Tothom té el boig del poble, l'estúpid, l'estrany, el “putero”...

Sembla que sigui necessari establir racionalitzacions i generalitzacions dels actes d'altra gent. Potser és bo tenir una brúixola que ens guii i que mantingui una realitat estable i prou diàfana. Així, ens surt més a compte titllar de boig a algú desconegut i tirar milles.

On aquest relat es visualitza de manera molt accentuada és amb les relacions de parella fracassades. La persona que havia estat la més estimada, sobtadament, passa a ser un clixé. En cas que hagi hagut mal rotllo, els pares de la parella (aquesta situació no es dóna en tots els casos) començaran a justificar la ruptura atenent a indicis del passat. “Joan no ho tenia tot, jo ja li veia alguna cosa estranya. Has fet bé de deixar-lo”.

Al final tots ens convertim en clixés amb potes per a d'altres persones. I qualsevol acte que fem en algun moment de la nostra vida servirà per justificar i explicar un acte posterior totalment desconnectat. “Ja m'ho pensava jo que en Pere acabaria suïcidant-se, llegia sempre Schopenhauer i era un entusiasta de la seva filosofia”. I si algú se suïcida després de llegir un llibre d'autoajuda? Això no comptaria suposo.

El cas de Pierre Rivière és un cas excepcional i prou fosc com per no glaçar-nos però la brillantor de Foucault és genial en aquest sentit. Foucault ens situa, com a lectors, com si fossim nosaltres el tribunal de justícia i després ens diu: Alerta, els prejudicis no són bons per fer justícia.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.