,
21/02/2012 - 23:33
Filosofia

Podries deixar-te seduir?

 

Hola. Va anima’t! Deixa't fascinar una mica pel teu entorn. Sé que estàs pensant, que tens dubtes sobre el teu futur. Però, i si provés de fer-te somriure, no et deixaries seduir pel present? No costa tant encara que costi massa. Ara poso una “o” que s’assembla força a una persona badallant i ja hauries de sentir una musiqueta, sortint de la teva boca. Hola, em dic Roman i m’agrada provocar somriures força tímids, gairebé estúpids.

Si em promets que li diràs a tothom et contaré un secret. M’ho promets? D’acord. Crec que la raó és una excusa que justifica allò que sentim. Somriem abans de saber que ho farem. Odiem abans de justificar l’odi. Però tu no et paris, no reflexionis massa, deixa’t emportar per aquest somriure tebi. Sents com respires? Sona bé, oi? Les teves cames et porten allà on vols, les teves mans acaricien a qui més estimes i el teu cap..., el teu cap de vegades t’impedeix fer allò que més vols. La por.

Conta’m què et fa somriure. O millor, conta-t’ho. Conta’t que gaudeixes resolvent un enigma o compartint les cançons del teu artista favorit durant un concert, amb els teus millors amics. Quan estàs en solitud actues de la mateixa manera que en companyia? “En companyia de qui?” deus estar preguntant-te ara. Doncs no sabria què dir-te. El temps passa i no és el mateix gaudir del primer amor en 13 o, qui sap, en 40 anys que gaudir d’un minut de silenci després d’haver passat tota la nit escoltant passar ambulàncies o cotxes de policia.

Yann Tiersen, tocant una guitarra com si fos un violí. Dues hores de concert i jo no volia que s’acabés de cap manera. Aquell llibre etern que no vols que s’acabi. No vols que s’acabi aquest moment en què gaudeixes, no perquè ho sàpigues, no vols que s’acabi perquè ho sents. En aquell concert gaudia tant que no me n’adonava de res més que de la meva felicitat aferrada a la música. D’aquell llibre, només me n’adonava que sempre em passava dues parades al metro. El llibre era de Michel Tournier, es deia “Divendres o els llimbs del pacífic” i em feia somriure, palpava el present.

Saps? Estar present, en el fons, és allò que ens quedarà. Perquè pensar en futur o en passat és deixar de banda allò que ens envolta. Si estàs llegint això i ja penses en acabar hi ha un fracàs d’intenció. La cançó que deixes de ballar a una discoteca tot desitjant que s’acabi és una cançó que fracassa amb tu. Que no t’anima a gaudir-te. I ara bé Houellebcq i diu: “a una discoteca la gent va a lligar o a emborratxar-se i no fer cap de les dues coses resulta avorrit.” Però ens podem emborratxar de música, no? O no? De paraules també, i tant. L’eufòria (portar-se bé a si) implica sentir-se embriagat per alguna cosa encisadora, un petit detall. Un “sona tonto però t’estimo”, un “gràcies per existir”, un “avui m’has fet feliç” o, per què no, aquella frase que ens guardem fent bona la dita de Houellebecq “m’agradaria conèixe’t”. Tot és qüestió de segons, somriure o no. Però no en busqueu raons perquè podrien marxar les sensacions.

 

Dedicat a la mare de Laia S. perquè em fa il·lusió que em llegeixi.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

19/11/2013 - 12:52
Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització.
15/11/2013 - 00:50
Els sentiments poden arribar a dificultar l’acte de pensar. Una emoció intensa pot emboirar l’enteniment de tal manera que ens avoqui a fer judicis ràpids i segats.
02/11/2013 - 15:17
La primera vegada que vaig anar a Barcelona per estar-m’hi uns dies la tornada a Campredó se’m va fer estranya. Sentia a la gent parlar d’una altra manera, actuar diferent. Però no eren ells.
29/10/2013 - 13:29
Aprofitant la festa del cinema i que veure un film costa 2'90 euros vaig anar a veure “Prisioneros”. Esperava passar una bona estona i m'ho vaig passar molt malament, però em vaig sentir molt gratificat .
10/10/2013 - 13:27
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell.
28/09/2013 - 16:45
Què és la senzillesa? Possiblement és allò que trobes sense buscar-ho. És allò que et busca a tu des de l’espontaneïtat i l’alegria. “Senzill” és gaudir amb poca cosa tot agafant consciència de lo molt que és.
14/09/2013 - 13:25
Si la vida tingués banda sonora els núvols em regalarien Joan Valent, Insula Poètica. Plou una mica i quan cauen quatre gotes i cavalca la fresca és que és temps d’enyorança, almenys ho és per a mi.