URVIART#1, Reflexió sobre el moviment

19/11/2013

Un buit immens, un gran no-res com a potència d’alguna cosa. Espai en blanc, marbre sense tallar i centenars de milers de possibilitats dansant tot aproximant-se a la realització. La majoria d’opcions no arribaran a copsar-se, d’altres trigaran molt, poques es precipitaran cap a l’existència a velocitat de vertigen. La creació té a veure amb el moviment actualitzant que converteix allò que pot arribar a ser en allò que efectivament és, i la vida quotidiana està repleta de transformacions constants que de vegades ens portaran a prendre decisions vitals.

La majoria dels moviments que realitzarem en aquesta vida es produiran mecànicament, sense pensar. L’artesà és el creador per excel·lència que genera coses de manera automatitzada o quasi. Això no vol dir que empri màquines per elaborar els seus productes sinó que implica que la tècnica que ha après la té tan assimilada que no ha de reflexionar sobre quins passos hauria de donar per produir exitosament els seus objectes.

Així que cada persona, sense preocupar-se gairebé gens, es veurà inserida en innumerables mobilitzacions al llarg de la seva petita història. Tanmateix, en d’altres situacions, es plantejarà el per què del seu moure’s, necessitat, possibilitats,... valorarà forces i ganes... i de ben segur que fins i tot n’analitzarà possibles beneficis i perjudicis.

URVIART s’ha pensat com a experimentació de la mobilitat i com a reflexió d’aquesta. Volem saber què és el que fa moure’ns. De vegades tenim ganes de moviment però ens falten forces, d’altres tenim forces però considerem que l’esforç no val la pena; també cal considerar el factor por.

La primera acció proposada des d’aquest espai neix com un imperatiu, “Enganxa’t a la URV!”. Sona a mandat, a crida, a sumar-s’hi i a exprimir al màxim la Universitat. El fet d’interpretar literalment aquest imperatiu serveix per impulsar a estudiants i personal de la URV Terres de l’Ebre, així com a la societat del territori, a sentir ganes de formar part d’un moviment comú. L’acció proposada és senzilla de realitzar, només cal enganxar a l’alçada d’un mateix un post-it amb nom i cognoms i professió o estudi a una de les parets de l’edifici.

Poques premisses per facilitar al màxim la participació, el moviment originador de novetats. URVIART vol que la gent s’expressi i que ho faci de la manera més lliure possible. Tanmateix posem un mínim de normes per possibilitar que hi hagi un ordre mínim que atorgui bellesa a l’obra.

En un principi teníem por de què ningú s’atrevís a ser el primer en participar. L’instint de supervivència ens adverteix de què aquell que va al capdavant corre perill i aquesta alarma dorm al subconscient. És per això que vam demanar a diferents alumnes i personal que fessin de “pioners”. Quan algú ha realitzat un moviment inicial és més fàcil sumar-s’hi. La prova d’això és que l’augment de participació al llarg de la setmana ha estat exponencial.

Les idees que triomfen no ho fan només perquè siguin excel·lents sinó també perquè les ha defensat algun líder d’opinió i/o perquè els mitjans de comunicació l’han presentat com a majoritària i desitjable. Una vegada tenim això la gent es deixarà seduir per la seva aura d’autoritat qualificada. Però mentre que el líder és conscient de les accions que duu a terme no tots els seus seguidors ho són tant. És per això que s’aborda aquesta reflexió, per estimular no només a la participació sinó també la recollida de llavors de pensament per mirar de (pro)moure alguna cosa més que simples moviments.

Un altre factor que cal tenir en compte quan es parla de moviment és el de la harmonia. Si hi ha accions que ens plantegen dubtes i que ens poden arribar a fer sofrir és degut a què sentim que són capaços d’alterar la nostra tranquil·litat o d’amenaçar la nostra seguretat. Inconscientment, també, busquem cànons. “Enganxa’t a la URV!” no és una excepció.

Al llarg dels dies la figura produïa per l’acció col·lectiva s’anava atenent a l’ordre, com si es regulés a si mateixa. Haguéssim pogut trobar-nos amb què tot l’alumnat s’enganxés a la banda esquerra del marc, o a la dreta, deixant quasi buida l’altra part. Però no ha estat així, el marc està compensat, des del primer dia. Sembla que el caos ens produeixi rebuig i en accions com aquestes tot això es fa evident.

Per sort, trobem casos aïllats on és veu clarament la voluntat de trencar. Tot i buscar la igualtat necessitem sentir-nos diferents. Per reclamar aquesta diferència hem de saber-nos en un ambient protegit, que no castigarà les accions que ens desmarquin dels demés. Així, per exemple, podem ser capaços de trencar les normes de joc en un espai com pot ser la universitat i tanmateix ser súper obedients en d’altres espais.

De vegades ens movem per evitar aïllar-nos de la gent, d’altres vegades volem destacar i desmarcar-nos, però sempre dintre d’uns marcs d’acceptació col·lectiva. Difícilment algú acceptarà una diferència prou gran com per sentir-se incomodat. L’altra cosa és que ho expressin.

La llibertat d’expressió mou, genera moviments i contramoviments i funciona com un motor que una vegada posat en marxa va cada vegada més ràpid. Ens agrada deixar la nostra empremta, som conscients de què tenim un estil i, de quan en quan, l’exposem per afirmar el nostre “jo”. Que la gent hagi posat als post-it, a part del seu nom, dibuixets o reflexions en dóna fe. Podem veure qui té ànima d’humorista, d’astronauta, de pensador...

Ens mouen instints, tradicions, ensenyaments i prejudicis, també ens mou la voluntat de trencar amb allò après o que se sent imposat. Ens crida l’atenció poder ser protagonistes d’alguna cosa i saber-nos part d’un grup. URVIART vol ser un d’aquests espais en què la gent pugui sentir que és alguna cosa més que espectadora i que ho senti de manera conscient. El fet que hi hagi alguna alumna i alguna professora que s’hagi plantejat el per què dels post-it rosa per a les dones ens llança llum sobre aquests aspectes. I és positiu que ens plantegem aquestes coses perquè de vegades fets que a algú li semblen irrellevants per a algú altre poden estar carregats de significat i quan això succeeix és bo escoltar-lo. Així s’ha dissenyat aquest espai de creació col·lectiva que pretén fomentar la llibertat i la responsabilitat d’expressió.

I de sobte buscant entre els post-it et trobes amb algú que té com a professió “metge de l’ànima” i et fa somriure la bellesa d’aquest concepte i segueixes mirant i algú ha deixat escrit “De la necessitat naix la curiositat, la creativitat i la recerca de coneixement” i dónes dues passes enrere abaixes el cap com si fessis una reverència. Ja no necessites res més.

 

Agraïments: Paula Camacho, Raül Prats, Míriam Hernández i Clara Àlvarez.
 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.