,
27/02/2018
Filosofia
Roman dormint, vist per Tooni
Foto:
Toni Ruiz

Poesia, remei contra la indigestió

Fa mesos que em costa escriure articles pròpiament filosòfics. El meu conatus està tendint cap a la ficció i la poesia i, tot i que en la primera branca em sento molt còmode, en la segona em sento com en una camisa d’onze vares.

Després d’un recolliment necessari, i veient el rumb que està agafant aquest món nostre, he notat que m’apetia més obrir possibilitats que no pas determinar. La poesia i la ficció tenen quelcom que s’escapa de les mans, mentre que la filosofia i l’argumentació semblen acotar la realitat simbòlica i imaginària.

És cert que necessitem filòsofs i analistes que ens expliquen i orienten, però no ho és menys que una vegada aquests hagin explicat per on van els trets, el sistema s’apropiarà de les seves reflexions i les neutralitzarà convertint-les en mercaderies per consumir. Almenys és així com ho veig ara mateix.

Fixem-nos, per exemple, amb el manifest “Indigneu-vos” d’Stéphane Hessel. Semblava que allò calaria. Les llibreries i editorials en van treure profit i fins i tot va sorgir-ne un 15M que tanmateix acabaria sent neutralitzat una vegada constituït en partit polític. La crítica s’està quedant arraconada a l’àmbit de la teoria. I sembla que la única manera de canviar les coses sigui fer retuits o compartir frases prefabricades a les xarxes i que tindrien la única funció de fer-nos desfogar.

Ens havien fet creure que saber és poder. Ha quedat ben palès, no obstant, que hi ha un abisme entre saber que quelcom va malament i saber com poder canviar-ho. Anem acumulant sabers com qui acumula sabates, rellotges, llibres o “moments”. Però no ens acabem d’empoderar.

Rebem un munt d’instruccions i d’imperatius cada dia que ens diuen, no només, què hem de desitjar sinó que també com hem de fer-ho. Cal potser perdre discurs per tornar a albirar quelcom nou. Ara mateix, els antisistema que dominen el sistema també controlen el llenguatge dels filòsofs postmoderns. L’eina dels dèbils s’està començant a utilitzar contra aquests últims per part dels poderosos. Victòria pírrica de Derrida i Foucault.

Cal potser fer una escombrada de pensaments. Cal meditar i deixar la ment en blanc. I la poesia em sembla, en aquest sentit, el més semblant a començar de nou. Tot i que trontollo en ella, fa temps que m’apeteix escriure’n, sense saber ben bé què dir. La única voluntat: obrir món, obrir llenguatge en canal i deixar de donar receptes per a les persones.

Així que aquí us deixo tres dels darrers intents de poema que he escrit. Gràcies surtdecasa.cat per permetre’m mantenir el petit blog que és Filosofia 200mg tot i que ara mateix tingui més ganes d’expressar poesia que assajos.

 

Temporada baixa

Dubto de tot.
Estic fet un saquet
d'espirals de silencis
i de pessics al cervell.
Hi ha un concert,
un saxo accelera
i jo hi vaig amb ell.
Trampejo la vida
i caic cap al cel.
Em menjo dos núvols
i oblido les regles,
em venç la gravetat.
Jo vull tornar a aprendre
l'art de somriure 
i és aquí on estic;
enganxant un diumenge,
a un dilluns al•lèrgic al vi

 

El meu cos és exèrcit

He vist l'hivern fent niu al meu cap.
Una oreneta fugia d'ell
i s'hi amagava al meu pit
buscant fronteres temperades.
La dona vella que són les meves mans
ha començat a explicar-me 
que és difícil veure primaveres
però que l'estiu és un bon aliat.
Als meus peus, on hi ha infància,
el silenci s'hi fa un racó
i la veu càlida se'l mira, l'atén,
corre i, despistant-lo, li fa petons.
No sabria com dir qui ha als llavis.
Potser els meus avis abraçant-me,
potser serem, en un futur, tu i jo.
I a les orelles els savis. Ara escolto...
Qui em parlen són Epictet i Plató

 

Aproximació a certa llibertat

Les meves idees no són meves.
Podria no haver-les parit jo
que brollarien igualment d'altres caps.
Els conceptes busquen cervells
per parasitar-los durant un cert temps
i així madurar, però sempre per néixer.
Sent tempesta la persona qui se nega
la condició de prenyada de la poesia.
Qui es tanca al món i no vol obrir-lo
nota les patades de vocals al cervell
i també de vocatius en estampida.
Alliberar idees és l'únic que podem fer
perquè si no ho fem nosaltres mateixos
qui sap de quin cap acabaran sortint.
Potser terratrèmols o huracans.
Potser, llavors, presons i sangoneres.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

29/04/2020
Per a que intuïm fins on la pròpia ideologia fa que manipulem la nostra percepció de la realitat per adequar-la al nostre pensament, podem veure a l'astrònom Tycho Brahe, que anys després de la proposta copernicana heliocèntrica, va proposar un
30/03/2020
Aquests dies estic fent l'esforç de centrar-me molt a comprendre i a evitar jutjar.
23/03/2020
Una de les propostes que em va semblar més curioses de la meva llicenciatura de filosofia fou la proposta experimental del filòsof nord-americà John Rawls.
20/03/2020
Aprofito el confinament per fer reflexió perquè a diferència del que proposa Fernández Díez, tot ha de poder ser qüestionat, d'altra banda es cau en el dogma i el dogma pot caure en barbàrie.
14/03/2020
Tal com estan les coses molta gent comprendrà que herois com Messi, Zidane, Pau Gasol i d’altres es quedin a casa i no arrisquin a agafar el covid-19.
15/10/2019
La nineta del cor verd fa dies que es mira la Lluna. La veu allà dalt tan sola que sent tristor per ella. Pensa a ajudar-la i creu que la millor manera de fer-ho serà construïnt un gran pont per arribar a ella i donar-li el seu cor.
15/09/2018
M'ha caigut un hivern a l'ull i se m'ha inflat, m'he fet el fort, m'he volgut aguantar  però he explotat i una llàgrima ha fet primavera. Capolls i papallones, formigues i grills,