Jump to navigation
Collons! És molt greu! Què ningú té sentiments per aquí? No, no estic recitant Shakespeare, estic indignat després d’haver-me trobat fa uns dies a un altre treballador d’ONG i haver-me atrevit a mantenir un breu diàleg amb ell. Us semblarà obsessiu, però és que quan alguna cosa em sembla injusta se m’ennuega. Potser sóc com en Hamlet, un idealista.
Plaça Catalunya. Imagineu-vos la zona farcida de venedors estrangers d’aquells que se’n diuen manters i que ara més que pel·lícules vénen collars, ulleres, bosses... i també de col·laboradors d’ONG. La paraula col·laborador en sí em costa d’assimilar. Col·laborar significa, “treballar amb” però s’utilitza per indicar que la persona no forma part del personal laboral i que per tant té un estatus una mica enigmàtic dintre d’una empresa. De fet, avui dia, moltes corporacions ja anomenen col·laboradors als seus treballadors, potser un eufemisme?
En fi, que jo sóc dels que intenta crear situacions quan em para algú quan sé que em voldrà vendre la moto o comprar els meus sentiments. Però casualment aquest cop em topo amb una bona persona. M’explica que ell no vol fer-me perdre el temps i que entén que jo no vulgui col·laborar, ell està treballant i no pretén que em senti culpable de res. Inclús li molesta que companys seus actuen de manera totalment diferent. Però es resigna, les circumstàncies fan que hagin de ser una mica agressius. De fet, si no aconsegueixen un mínim de clients al més no cobren. Brutal!
Una ONG que paga als seus treballadors com si fos una empresa sinònim de lucre neoliberal em sembla la cosa més putrefacta que hi ha. No diré el nom de “l’empresa” però cal dir que les grans oenagés, pel que començo a veure, actuen d’una manera similar (No les conec totes i prego em disculpeu si la hi ha i la mencioneu en cas que en conegueu). Tot aprofitant que no hi ha feina ofereixen treballs molt mal pagats a gent que, alguna tindrà bon cor i d’altra necessitarà menjar. Em disculpo per no tenir gens de ganes de col·laborar amb entitats que promouen feines d’aquest tipus i que entenc que ell treballi allí. Ralla i creu i ben roja a aquestes empreses.
En fi, que tal i com va el país, al final tothom estem patint una onada de necessitat de solidaritat, d’ajuda mútua i sense intermediaris. Tothom busquem la manera d’estalviar despeses i de cooperar per poder subsistir i insistir tot gastant pocs diners. També apareixen models de mecenatge que em semblen interessants. I sí, ara faré de comercial, aquesta és la ironia de la vida.
Jo em presento a vosaltres com el noi que em vaig trobar. Tot mostrant les meves cartes i intencions amb amabilitat. Començo un camí a la Revista Mirall com a redactor i necessiten petits mecenes que ajudin a empènyer aquesta barca que vol sortir a la mar. La manera de fer-ho és a traves de Verkami i aquí us deixo l’enllaç perquè, si voleu hi pugueu col·laborar. Tot allò que arribi serà benvingut. Mercès i collons!
http://revistamirall.com/2013/10/prent-ho-amb-filosofia/
http://www.verkami.com/projects/6714-revistamirall-com-la-revista-de-les-persones-anonimes
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
