Jump to navigation
“No tens ous de tirar-li una taronjada al proper cotxe que passi!” I no, no en tenia d’ous jo. Era dels que em quedava amb la taronja i me la mirava, i no és que preferís menjar-me-la però sí que preferia no jugar-me-la. Fer ostentació de sobreabundància de poder del meu baix ventre no ha anat mai amb mi. Sí que ha anat sempre amb mi, però, reflexionar, i molt, sobre aquests tipus de situacions; suposo que per justificar els meus no actes o la meva insolidaritat amb aquells qui tenien un parell d’ous.
Hi ha alguna cosa en les paraules i en les frases que ens esclavitza perquè tendim a pensar que les paraules i la realitat tenen una forta correspondència, que si algú ens diu “idiota” està designant realment el nostre coeficient d’intel·ligència. Tendim a pensar que allò que diuen de nosaltres és el que som o que mostra de quina manera ens veuen realment els demès.
Per quin motiu ens posem a saltar quan algú profereix “boti, boti, boti, fill de puta qui no boti”? Què sentim quan llegim “estúpid qui ho llegeixi”? Si hi hagués escrit “Einstein qui ho llegeixi” què passaria? No tens ous de tirar-li una taronjada a un cotxe i jo, que no, que no en tinc i que em pregunto si per tenir valor un ho ha de mostrar sempre que li ho demanen o que l’inciten, sobretot si aquest acte de valor està relacionat amb un acte d’estupidesa.
I penso que el valor va per un altre camí, i potser ho penso per salvar-me a mi, per justificar i sublimar la meva covardia, però ho penso. Potser tenir valor consisteix en aprendre a dir “no”. O no és necessita més valor per desenganxar-te d'una cosa que per començar a provar-la? Tenir valor, potser està molt relacionat amb el “no”, amb el ser capaç de negar-te, perquè per negar-te a fer el que fa una majoria sí que s’han de tenir un parell d’ous. Sobretot si aquesta majoria porta taronges a les mans i veus que podrien començar a perseguir-te per no haver mostrat el teu valor.
Saxofonista o poeta qui ho llegeixi.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
