Què significa Brusel·les?

08/09/2011

De vegades sento que podria dir alguna cosa sobre algun tema i que tanmateix no sóc el més adequat per fer-ho. Hi ha temes que no toco massa bé i dels quals sóc una formigueta que hi vol posar el seu granet d'arena però que ha d'anar molt en compte de no posar la pota. Aquest és un dels casos en que em sento així; quan voldria parlar de Brusel·les i el desè aniversari de la manifestació en defensa del riu que es va realitzar a la ciutat europea.

Si em permeteu ho intentaré. Recordo que l'onze de setembre de 2001 vaig anar a la manifestació que es va fer a L'Ampolla per tal de recolzar la gent que havia marxat a la macromanifestació europea. Dissortadament no vaig ni tant sols intentar anar a Brusel·les, però allò per a mi va ser (i encara és) un esdeveniment digne de veure i d'analitzar. Davant d'una demostració de poder i de solidaritat tan grans un només pot aplaudir i unir-s'hi.

Recordo al Ministre Cañete, un temps abans, explicant que el transvasament es faria “por cojones”; expressió aquesta altament antidemocràtica que em recordava a algú d'aquells qui defensaven la democràcia orgànica. Un home tan collonut no podia sinó provocar un enrenou dels més grossos que s'hagin vist a les nostrades terres. Ens van burxar la llaga i la reacció va ser positiva. Només hi havia dos opcions: renegar, queixar-nos i no fer res més o passar a l'acció; i això és el que es va fer.

Units per un riu, actius. Una veritable unió crec. Ens van treure de la letargia que crec que sofríem. Si la catàstrofe española del 1898 va generar un moviment cultural que donaria lloc als Unamuno, Valle-Inclán, Azorín, Machado, Baroja, etc., nosaltres vam fer el mateix l'any 2001, uns mesos abans de l'arribada l'euro. Vam decidir convertir la frustració que patíem en lluita pacífica, en veu, en cultura i en unió.



Em va fascinar veure l'emergència d'un poble creatiu, lluminós davant la foscor, valent sense ser arrogant i humil. Humil perquè vivia del riu sense xuclar-li la seva aigua, perquè deixava que arribés al seu destí natural i no el constrenyia amb camps de golfs ni parcs temàtics ni, tampoc, amb hotels de luxe. Quan es té alguna cosa per la que lluitar les forces venen d'on sigui. Tot i que sembla que últimament algú  se n'ha oblidat de tot de la lluita i de la humilitat (veure Pitch and Put a l'Ampolla i altres intents de polítics per fer butxaca).

Gent com Josep Sabaté del Casal Panxampla són els que en aquests aspectes admiro des de fa molt de temps. Gent que lluita i que manté alegria i força i que no estalvia ni una gota de suor en lluitar per una causa comuna que redundi en el benefici d'un col·lectiu molt més gran que el de la gent de l'Ebre, un benefici Ibèric que només podria perjudicar a Dragados.

Davant l'adversitat hi ha dos camins: quedar-se quiet o moure's per revertir la situació. Jo em poso les ulleres de veure-les venir per si et passes per aquí.
 

 

PD: Agrego una foto dels anys 80 que he recuperat d'un viatge a la nostàlgia.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.