Quanta veritat pot suportar una persona?

12/04/2012

 

Sempre m’ha molestat aquella gent que es vanaglòria de dir-li les veritats a tothom. No suporto la gent que titlla de falsos als demès, les persones que se senten abanderades de la raó i de la sinceritat. No me les trago perquè aquestes obvien una cosa important: que la veritat mai arriba nua, sinó que sempre va acompanyada d’intencionalitat.

Al llarg de la vida he vist i sentit a certes persones que insulten als altres, amb un cinisme quasi imbècil, i que es recolzen en “la veritat” per justificar l’insult. Recordo quan de petit algú em venia i em deia “Quin nas més gros que tens. No t’insulto, és la veritat”. M’ho deia com si jo ignorés la veritat? No pas, la veritat era una excusa per ferir. El mateix passa amb  temes com el de la homosexualitat, el color de la pell,  etc. La veritat serà una excusa per a fer mal en aquests casos.

Jo no n’estic pas en contra de la veritat, ni molt menys. És alguna cosa menys petulant allò que pretenc, una vocació d’humilitat. La veritat és una finalitat, no un mitjà i és important saber de quina manera es transmet. Qui realment apel·la a la veritat no l’ha de fer servir per interessos personals, egoistes i marginadors. Un bon científic servirà a la veritat i no farà que aquesta el serveixi a ell com si fos una esclava.

La veritat dita als poderosos de vegades fa mal. Dir-la als dèbils sol ser massa fàcil i si es fa com a utensili d’ofensa no tindrà cap valor positiu. Tenir valor  consisteix en defensar la veritat amb senzillesa, amb voluntat constructiva i sense pretensions de domini. Quan penso en això em bé al cap la manera de defensar la veritat que varen esgrimir Galileu i l’Església quan el primer va desmuntar el geocentrisme.

M’agrada cuidar les maneres, treballar els temes a foc lent, sense presses per anar despullant la veritat i m’agrada fer-ho amb la consciència de què la veritat amb la que jo treballo és ben petita cosa, que pot ser desmuntada amb un bufit d’aire; les qüestions més subtils només poden ser tractades amb molta cura perquè qui defensa una veritat amb força sol perdre la raó.

Així que, quan veig a algú que es torna boig defenestrant els altres per “ignorants”, titllant-los d’anar en contra de la veritat, jo penso en ell com a fanàtic d’una raó monopolística, veig en ell la veritable causa de la fugida de la veritat; aquella fugida que lliga i relliga fins fer mal i que porta cap al dogma.

Prefereixo repensar molt les coses abans d’emetre judicis definitius. Gaudeixo amb aquells films i aquells llibres que, més que pretendre dir-me què és allò que he de fer, m’ensenyen a mirar sense provocar, a cuidar i a saber dir les coses i a saber caminar sense enganxar-me a cap idea preconcebuda. Sento més creixement ètic amb un visionat d’Amélie, per exemple, que amb un tractat dogmàtic.

A penes em queden paraules ara que parlo d’Amélie perquè la vaig veure mentre cursava Filosofia i perquè em va incitar a fer Comunicació. Era com una crida que em va fer entendre per què molta gent sentia vocació religiosa: per la bellesa en la manera de comunicar del transmissor. La bellesa ens crida més que la veritat a l'hora de convençe'ns i la bellesa que vaig notar en aquell film em va fer pensar i molt en la ètica i en conceptes com el de bondat. Vaig sentir i encara sento que algú capaç de gaudir de petits detalls no s’atreviria a imposar-los sinó que es dedicaria a regalar-nos-els i per això encara avui gaudeixo del petit plaer del silenci abans que del de parlar per dir-ne la veritat.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.