Jump to navigation
Avui en dia les coses no només són allò que semblen ser sinó que també són alguna cosa més. Per posar-ne un exemple si vas al lavabo del Burguer King veuràs que la tassa del vàter és també un tron reial. És veritat, almenys això indiquen les icones que figuren a la porta del lavabo amb llurs corones. Què et sents monàrquic? Doncs a cagar a l'hamburgueseria.
És irònic, pel matí pots desitjar ser una cosa i per la tarda una de totalment diferent si vas a la República d'Ikea. L'hipermercat de mobles no només ven mobles, ven ideologia. Fins i tot la família reial sueca, i això no és mentira, fa servir mobles Ikea. O sigui que, hem d'entendre que si els plebeus ens volem sentir reis els monarques també tenen la necessitat i el dret d'experimentar allò que sent el proletariat, encara que només sigui per uns moments.
I si vols sentir-te un Robin Hood has d'anar a Starbucks doncs allí podràs pagar un dineral per un cafè i així invertir en el capitalisme i, a la vegada, podràs ajudar al tercer món. És a dir, consumint podràs sentir-te tranquil per ajudar als pobres encara que ajudis molt més als rics que, d'alguna manera, s'aprofiten dels pobres. Quin cacau, no?
Avui en dia hi ha una sobrecàrrega de sentit. Tot té massa sentits a la vegada. Abans un got era un got i prou però ara aquest mateix objecte és un disseny que pot evocar ecologia o fins i tot harmonia cosmològica. Menjar ja no és només menjar i prou sinó que també és una obra d'art. O per exemple fer classes de pintura s'ha convertit també en una teràpia. Si és que el món està molt malalt. Tot va començar amb la sobrecàrrega de sentit de l'ésser humà amb la religió que considerava que aquest no només era animal sinó que tenia quelcom de diví (no humà). Ara fins un clip té quelcom d'alguna cosa que no és simplement clip.
Cal analitzar per què passa això. Si vas pel carrer potser obtindràs pistes, sobretot si vas per una gran urbs. Allí totes les coses signifiquen MENYS de lo que signifiquen en realitat. Allí ets alguna cosa menys que humà i el carrer alguna cosa menys que un desert. Molts pobles encara gaudim d'un aixopluc contra aquest dèficit semiòtic però jo veig molts llocs on la gent va pel carrer ràpid, com fugint, de pressa. Sembla com si allò públic fos un monstre perillós on tant la policia com els delinqüents es fan difícils de distingir els uns dels altres.
El ciutadà i la ciutat s'han barallat tot reduint els espais de sentit als espais privats. Com que l'espai públic ja no té gaire sentit per al ciutadà, el capitalista de pressa i corrent li ofereix entorns on desfogar-se d'aquesta situació kafkiana. Si es gira el cap uns quants segles enrere, el segle XXI i el feudalisme tampoc estan tan lluny. Abans els castells protegien del món exterior que era d'aquell qui el conqueria. Era molt fàcil perdre la vida fora del castell amb tantes conquestes i avui l'espai públic és un espai privat de sentit, faltat d'aquella atmosfera de familiaritat que tanta vida dóna.
Tot plegat penso que aquests comerços multinacionals se'n riuen de nosaltres al comparar-nos amb un rei quan ens asseiem al lavabo. Si és que tots els culs són plebeus en el fons, no fan fàstics ni als excrements. M'agradaria veure com un cul es caga fora de la tassa, veuríem si l'empresa respecta la clàusula reial d'irresponsabilitat que és pròpia del rei segons la Constitució Espanyola i que l'eximeix de qualsevol culpa i, per tant, de ser jutjat.
Per cert, si algú es pregunta per quin motiu sé allò dels lavabos de l'hamburgueseria nord-americana li he de confessar que em va venir un malestar i que no hi havia lavabos públics, què no mal pensi ningú, que jo sóc més de McDonald's que aquests juguen a fer-te sentir pallasso.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.