Sentimentdeculpa.org

10/03/2011

Anava jo tot atrafegat. Pensatiu. Sí, ho sé, això no té res d'original. Em van parar. A Barcelona que et parin és de lo més habitual. Jo anava mirant cap al terra, com si em pesés molt el cap. De sobte vaig notar com em feien un placatge. El primer que vaig veure va ser una armilla. Em vaig témer que passaria lo pitjor. Crec que ho heu endevinat, era un “comercial” d'una oenagé.

Fins aquí normal, normal si no fos perquè jo estava disposat a que aquell encontre no fos normal. Quan em va preguntar si volia col·laborar li vaig respondre que no podia, que no tenia massa diners, i que em sabia greu. Em vaig rascar el cap. Ell em volia rascar la butxaca. Jo no sabia com dir-li que no, que allò, doncs, no anava amb mi. Però dir-li que tenia pressa no em semblava massa original i dir-li que ja estava col·laborant amb una altra empresa d'aquestes sense ànim de lucre no em semblava massa ètic.

Bé és igual. Sí, vaig caure en la trampa, em va posar aquella cara de víctima, com si ell mateix ho fos. Bé, en realitat també ho era perquè, segons em va explicar, cobrava per comissió. Hòstia, que notava que havia desenvolupat una estratègia per fer sentir culpable als vianants molt polida i això només ho fa un gran fill de mala mare (o de mal pare) o un necessitat de veritat. Ell era dels segons.

Mentre estava firmant em va donar les gràcies, em va dir que si no arribava a un mínim de clients al més el fotien fora. Mira, em vaig sentir solidari amb ell, la causa en sí se me'n fotia una mica. Allò em quedava una mica lluny. No vull dir que les causes dels altres se me'n fotin però s'ha de prioritzar. Però en aquest cas la tristesa del noi, la seva interpretació acurada d'un patiment sublim, em va posar tendre.

Ja estava acabant quan de sobte em va revelar un secret. “Per tal que no te la peguin els altres” em va dir. “Quan en vegis un com nosaltres fuig, som comercials nosaltres. Fuig, m'han ensenyat a ser com un tauró, nosaltres anem en busca de la gent. La nostra missió consisteix en despertar el sentiment de culpabilitat.” Fa uns quants anys l'Església tenia el monopoli de la caritat però està clar que amb el liberalisme això de monopolis s'ha acabat. Això sí, ara tothom surt en busca de clients.

Abans de marxar em va recomanar que aprengués a dir “no”. Que ells ho tenen estudiat això i que saben que a les persones ens costa respondre de manera imprevista i que sempre volem satisfer al qui ens interroga. És natural, en serio. Si no vos ho creieu proveu-ho. Feu la pregunta més estúpida a qui vulgueu i veureu com vos intentar satisfer el dubte, per molt estúpid o surrealista que sigui.

Bé, era l'hora de marxar. Em va donar les gràcies per tot. Vaig seguir amb el meu camí. Mirant al terra. Quan ja havia caminat uns deu metres vaig sentir com cridaven “Ei, Ei, disculpa. T'has oblidat de posar el teu número de compte corrent”. Crec que ja era massa tard, vaig seguir el meu camí, vaig fugir tal com m'havia recomanat. Se m'havien passat les ganes de satisfer al bon company comercial de la oenagé “Salvem la dignitat humana.”

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.