Senyores i senyors aniré acabant.

27/05/2011

Jo sempre que parlo tendeixo a posar-me en embolics. Potser perquè dic coses que no s’haurien de dir tot i que siguin coses que s’han de pensar i que s’han de pensar molt. Hi ha coses que és millor mantenir-les en silenci, ja ho deia Adam Smith: “virtuts públiques, vicis privats.” Parlar massa pot arribar a jugar males passades, callar massa també.

Potser parlo massa si dic que hi ha gent que parla massa i no em refereixo a que digui massa coses, més aviat vull dir a que hi ha gent que no diu res i que en canvi no para de parlar. No em crec que ningú de vosaltres no hagi assistit a un míting o a un pregó o a una conferència on un personatge fosc i avorrit comença a soltar la llengua sense tenir pietat per aquells que l’escolten i se posa a divagar com si se sentís l’amo i senyor del món, com intuint que el que està dient és una veritat com un temple.

A mi, personalment, lo que me crea més malestar i inseguretat és quan sento la frase màgica “aniré acabant”, sobretot  quan la frase es va dient cada quart d’hora. Quan algú se sent temptat a fer ús d’aquest comodí és que lo seu discurs serà molt llarg. Almenys és lo que he aprés jo després d’assistir a molts d’aquests actes.

Hi ha gent barroca i, en general, los pregons i molts mítings són massa avorrits, les conferències també poden ser-ho. Potser jo ara ja estigui parlant més del compte però no em negareu que no us fa peresa fer acte de presència lo primer dia de festes on lo presentador del pregoner i lo mateix pregoner, animats pel fet d’estar allí dalt de l’escenari com en los seus temps estaven Lenin o Freddy Mercury o el mateix Fidel Castro, comencen a proferir bla bla blas que per a més inri la majoria acaben sent un copy paste de bla bla blas que se van fer anys enrere.

Diuen “aniré acabant” i vinga una altra parrafada tot esperant dir alguna cosa insòlita i sorprenent. Al cap de mitja hora “ara sí que ja acabo” i el malestar augmenta perquè allò pareix la història inacabable. Per això aconsello que ningú torni a emprar més el comodí de ”l’anar acabant” entre d’altres motius perquè no fer-ho alleugerirà l’estada, la farà més suportable i segurament serà símptoma de brevetat. Per aquest motiu jo, tot i haver usat en aquest text un munt de vegades aquest “aniré acabant” sense voluntat de fer-ho, em nego a exclamar el maleït “ja vaig acabant” i decideixo acabar i punt i final.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.