,
29/06/2013
Filosofia

"Si la Selecció Espanyola patís un accident..."

Fa uns dies els canals de televisió13TV i Intereconomía es posaven les mans al cap per una constatació que havia donat el guionista Jair Domínguez al seu twitter. Jair comentava més o menys “fa falta que tota la selecció espanyola mori d’un accident d’avió perquè els espanyols reaccionin.”

En cap moment Jair comentava que ell desitgés que això succeís ni que fos desitjable. Simplement argumentava que els ciutadans de la societat espanyola estan tan pendents del futbol que accepten que hi hagi crisi de manera resignada mentre se’ls doni el seu opi. Un accident d’avió amb morts, segurament haurien d’estavellar-se tots els avions de primera divisió, faria que la gent no tingués opi ni circ i és llavors quan ja no tindria excuses per sortir al carrer a buscar canviar les coses.

Per si encara algú te dubtes de què això que dic és veritat atenem a una altra constatació. Per exemple, si el meu fill algun dia diu “Perquè m’ingressin els diners de l’herència fa falta que mori el meu pare”, jo no hi veig un desig aquí, només una descripció de com funciona el món dels drets hereditaris.

La Conferència Episcopal a través del seu canal televisiu va atacar fortament a Jair per desitjar coses indesitjables. Els contertulians del canal s’enorgullien de no desitjar la mort a ningú, es diferenciaven del pobre guionista català tot fent entendre que ells eren millors. Aquesta cançoneta del “nosaltres som purs i immaculats” me la conec i no em sol agradar perquè normalment els que es consideren a si mateixos així solen creure’s amb el dret d’imposar justícia.

Entre els contertulians també es trobava un ex del PP, Miguel Ángel Rodríguez, a qui havien agafat conduint borratxo feia uns mesos. Un personatge que per demanar perdó es pensava que ja havia redimit la seva falta. Una falta que em pregunto si hagués reconegut en cas de no haver estat publicada. Demanar perdó quan és obligatori no té cap mèrit. Però bé, aquest ex membre del PP no recordo que mai reclamés públicament que Fraga demanés perdó per desitjar la mort i per executar persones durant el règim franquista. No accepto la resposta de “és que els miners s’ho mereixien” o, “els jugadors de futbol no han fet mal a ningú.” Qui dicta sentència és qui decideix si algú s’ho mereix o no i això, en un règim absolutista, sol ser molt relatiu.

Dit això. En cap punt em considero superior a la gent que ha acusat Jair Domínguez perquè no em crec capaç de saber si en una situació on es digués “Perquè Catalunya sigui espanyola han de morir tots els independentistes” jo no reaccionaria igual que els meus antagònics. No crec que em fes massa gràcia i suposo que jo tampoc estaria salvat de saber si allò és una provocació, una estupidesa o una constatació.

Sovint és fàcil defensar als nostres, com defenso ara al guionista de RAC1 sense que li faci cap falta, però no sé en quina postura em situaria en cas de què la constatació anés per d’altres camins. Espero que la ironia em servís per no caure en banalitats. Crec que Jair Domínguez  te raó, les reaccions provocades ho demostren. Si es toca la selecció de futbol la gent reacciona i radicalment.

Però sobretot que no s’estavelli Rajoy que llavors es convertiria en un màrtir i en uns mesos el farien Sant perquè els morts no molesten i sovint fa escrúpol criticar-los. També perquè després de mort tothom comença a recordar les coses bones del difunt tot intentant ser políticament correctes. Rajoy no et moris mai! Això sí que és un desig.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.