,
15/05/2011
Filosofia

SIGUES FELIÇ, PERÒ NO SEMPRE

Sota l’edifici on visc a Barcelona hi ha una agència de missatgeria urgent que ha decidit fer de l’optimisme la seva basa. Quan baixo al carrer em trobo amb un munt d’eslògans que conviden a esbossar un somriure. No importa que les furgonetes plenes de positivitat envaeixin la vorera, tampoc importa que aquests vehicles estiguin plens de bonys. Baixo de casa, veig una flota de vehicles i de treballadors amb eslògans i somric.

“No et fas més vell, et fas més savi” o “Si alguna cosa pot sortir bé, sortirà bé” són detonants vitamínics que et conviden a ser optimista. Alegria en temps de crisi! La llei de Murphy destrossada; encara que hagi de caminar uns 10 metres per la carretera perquè ells ocupen la vorera. Que hi farem! La veritat, tampoc m’importaria caminar per la carretera si  la vorera estès ocupada per poemes de Martí  i Pol, Lorca, Alberti o pel mateix Fernando Arrabal. Hi ha riscos que mereixen la pena ser viscuts.

Però l’altre dia em va impactar veure un dels treballadors de la mencionada empresa amb la cara caiguda. Respirava tristesa. La seva esquena lluïa “Somriu, és gratis”. Però ell no ho feia, clar que el fet de no somriure també és gratis. Se’m va fer estrany que algú que em convidés a somriure em regalés una cara de pomes agres i que, damunt, em fes parar perquè estava descarregant el camió.

Embadalit per la frase la vaig pronunciar en veu alta sense pensar en lo que podia passar. L’home me va mirar trist però va seguir amb la seva feina. No podia pujar la seua mercaderia al camió i a mi em barrava el pas. Sí, podia fer com sempre caminar per la carretera, però em vaig posar a ajudar-lo. Volia preguntar-li per què si estava tant trist em convidava a somriure.

La resposta va ser ben clara. “No et convido jo, m’obliguen a convidar-vos. Mira, avui he fet tard al treball i m’ha caigut una bona bronca, així que no puc ser feliç.” Aquella persona em va aclarir una cosa: a ningú se li pot obligar a ser feliç, ni a ser optimista. La felicitat no pot ser un imperatiu perquè quan ho és se converteix en una càrrega feixuga. Però com jo ja estava contagiat d’optimisme només vaig poder esbossar una frase. A saber: “No et preocupis, si avui arribes tard a la feina demà arribaràs més prompte.” Però me penso que aquest eslògan no l'acceptaria ni l’empresa més benevolent i és que tothom té los seus límits.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

07/05/2017
Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa.
11/04/2017
Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria!
28/03/2017
*Advertència: Aquest text és una ofrena boulòsofa creada per generar fam i fum i a partir del fem fer-ne fang.
13/03/2017
Una declaració d’amor, com a mi m’agrada fer. Sense saber-ne massa, m’agrada no parar d’intentar-ho. Pot ser que sembli sempre la mateixa història. Però en el fons no ho és.
08/01/2017
De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era.
06/11/2016
Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta.
25/10/2016
No sé per què però m’hi vaig atrevir. És d’aquestes coses que quan les vas a fer sents que la cagaràs. Però saps? De vegades crec que les persones tenim ganes de cagar-la. És com una necessitat.