Surt de l'ànima

03/08/2015
Els amants de Terol

- I com començar si això acabarà d'un moment a l'altre? Millor dit, per què intentar-ho? T'ho has plantejat? És dur, ho sé. Fins i tot, m'atreviria a dir fastigós.

- Sé que és ridícul. Els contes més famosos ja ens han advertit de la catàstrofe. M'agafa un neguit de pensar que t'estimo... però és lo que sento i no ho vull amagar.

- No cal ni que ho diguis. Estem abraçats entre nosaltres com si busquéssim evitar un naufragi. Fora hi ha la tempesta. Una tempesta que no cessa i que acabarà amb allò que sentim. D'alguna manera o altra estem acabats.

- Besa'm si us plau. Necessito sentir que lo nostre serà etern. No importa que només un 23% de les relacions d'avui dia arribin a bon port. De fet, nosaltres podríem formar part d'aquesta excepció...

- I a pesar d'això el temps ens acabarà separant. Potser no la tomba, potser els cucs. Els minuts són un petit exèrcit de caníbals insaciables. És dolorós pensar que abans no t'estimava i que en algun moment deixaré de fer-ho. Potser t'estimaré per sempre mentre estigui viu, però després de mort tot s'haurà acabat. Tot.

- Em fa mal. L'amor és dolorós? Per què?

- L'amor és simplement intensitat i la intensitat conté el dolor com un mal de queixals. Així és l'existència conscient. Dolor i plaer desmesurats, però sempre efímers. Una muntanya russa... Ho sento. Parlo perquè la intensitat sempre acaba per fer-me mal. Sóc com un màrtir, travessat per una llança. Sofreixo i vull defensar lo nostre en una guerra que ja estava perduda abans de néixer.

- Les teues paraules em fan sagnar per dins com una mossegada de serp. Per què no pots simplement estimar-me i deixar-te emportar per la passió? Per què no m'abraces amb les mans i pretens fer-ho amb el teu discurs?

- Potser perquè tinc temor. I si un dia ets tu qui em deixa i ho perdo tot? Això sí que seria una mossegada, un sacrifici. Les sincronies són massa excepcionals com perquè no em facin pensar. Ho entens? Això que vivim no té sentit i a pesar d'això tu ho vols viure. A ulls de l'eternitat la relació que vols que mantinguem no és més que una interacció entre partícules “minúsculars”.

- (Plorant). No seria més fàcil dir-me “no t'estimo. Deixe'm-ho abans de començar.”?

- No seria just perquè no seria veraç. T'estimo, aquí i ara. Només que crec que serà millor no intentar-ho perquè el dolor que a algú dels dos podria provocar-li un futur trencament seria insuportable. Ens estimem massa!

- Creus que té sentit relacionar l'estimar amb el massa?

- Sempre. Quan s'estima sempre s'estima massa. Sinó no té cap sentit aquesta paraula. Va, solta'm i acomiadem-nos ara que encara no ens hem fet mal.

- Per què ets tan cruel?

- (Silenci)

- I això com acaba?

- Com totes les relacions. Amb plors, amb frustració, amb dolor i neguit. Acaba abans de començar i quasi sempre en mal moment.

- Ets imbècil.

- Ho sé i prefereixo que m'ho diguis ara, que d'aquí a 20 anys i amb fills. Prefereixo que m'ho diguis tu a mi ara, a què t'ho hagi de dir jo d'aquí a vuit mesos, quan t'hagis encisat d'una altra persona.

- Marxa. No et vull veure més.

- D'acord. Ja ens anem entenent. Ho sento. Adéu.

 

I és així com la veritat va decidir sacrificar-se en benefici de la felicitat i des d'aquell dia la gent fou incapaç de dir les coses tal com són per evitar que tot es trenqués abans d'hora. I és ara en llegir-ho que ho recordeu, després caldrà tornar-ho a oblidar.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.