Tornem a la mar?

Naufragava l’estiu  del 93 en l’alta mar que solen ser els setembres. Encara quedava suficient calor com per poder gaudir d’un Magnum Almendrado. Els tons groguencs s’encebaven amb l’arena mentre que el blau prenyava l’infinit escumós que ens acollia en les seves onades.

Les càmeres de pneumàtic Pirelli eren el nostre vaixell pirata en la conquesta de la nostra infantesa. La nostra infantesa que va durar el que duren tres cançons de Michael Jackson en un iPod. La nostra infantesa, la nostra veritable pàtria. Els nostres banyadors amb nosaltres a dintre, corrent. Corrent i construint fronteres d’arena, fàcils de derrocar. Castells tan efímers com la petita eternitat que mai va sotsobrar fins a la nostra adultesa.

Pirates. Érem pirates, calçant xancletes la majoria i sabatilles Victoria la minoria. Alguna Game Boy i el soroll de la llibertat cavalcant cap a nosaltres en cada anar i tornar de les salvatges onades. La llunyania i la immensitat més llunyanes i més immenses en la nostra infància que va poder ser una platja que era, al mateix temps, un desert, un fortí, una aventura inacabable, un camp de futbol o un viver de sirenes.

Mortadelo y Filemón a la nostra petitesa perquè vàrem aprendre a caminar i a llegir amb l’esperpent d’Ibáñez d’una època post absurda però que encara transpirava malestar i feia olor a passada de moda. Perquè estimàvem la nostra infància, no perquè fos gloriosa, l’estimàvem perquè era nostra. L’estimàvem perquè no teníem quasi res i quasi res ens tenia a nosaltres, perquè érem quasi res i perquè ens podíem convertir en quasi qualsevol cosa.

La mar engolia perquè la mar és com el temps. Nedant a contracorrent vàrem poder assolir la llibertat de la mar amb els nostres sacsejos i la nostra manera de nedar quasi arrítmica perquè encara no sabíem caminar per la vida, ni tan sols besar. També la vàrem assolir perquè érem un somni sense nit; i vàrem poder descobrir que després de la infància un es converteix en un apàtrida.

Els nostres pares: el nostre refugi i també el nostre límit vigilant la riba. Els adults, la quietud temorosa de la nostra inquietud. Les seves tovalloles, el nostre anar i tornar incansable. El pollastre a l’ast i les patates fregides Geysel o Matutano. El nostre Estat d’Excepció després de nou mesos d’enclaustrament entre llibres Edebé  i hores del patí plenes d’intercanvis de cromos Panini o de  Tazos.

Érem llops de mar que sense tenir res ho teníem tot. La rialla de la nostra infància que definitivament esmorteïda treu el cap cada estiu, amb timidesa, quan ens dignem a anar a l’arena marina, perquè és la platja aquest espai en el que quasi tot es manté etern, sense canvis essencials. La mar, la mar i a naufragar. A naufragar perquè si en algun lloc dorm la nostra infància de ben segur que dorm al mar.

Rudi, Jaume, Joaquim, Jordi, Rosa i Cinta (va, Núria també), nosaltres sí que ens hem banyat junts a la mar. Recordeu quan arribavem a casa i teníem la sensació de què encara ens balancejaven les onades?