,
05/08/2013
Filosofia

Ulleres sense vidre, reflexió sobre la condició humana

Jo crec que vaig convertir-me en miop de tant desitjar portar ulleres. Volia amagar el meu nas i emmarcar els meus ulls perquè la gent deixés de fixar-se en les meves prominents vies olfactives. Les meves primeres ulleres eren molt fines. Es trencaven fàcilment. Eren lleugeres i quasi ni es notaven.

Ja després em vaig atrevir a portar-ne de “pasta”. Gruixudes com el marc d’un quadre rococó. No tan florit. Eren un suport per amagar la meva timidesa. Ulleres de veure-les venir, les anomeno jo. Darrere d’uns vidres em sentia, i em sento, més segur, com si anés disfressat.

Vull parlar sobre les meves ulleres perquè és estiu i perquè a l’estiu va millor parlar de coses lleugeres i superficials. De fet, voldria parlar de complements perquè l’ésser humà es diferencia de les altres espècies per la seva habilitat en portar posats complements del tot innecessaris.

Jo no m’atrevia a portar ulleres fins que les vaig necessitar. Tampoc m’atreveixo a posar-me una gorra si no me molesta el sol. Però em sembla veritablement rellevant que hi hagi molta gent capaç d’abastir-se d’una sèries de complements totalment inútils però necessaris.

És un fet "súper" humà. Com ho eren les perruques allà al segle XVIII o les muscleres dels anys 80. El fet d’acceptar-les o rebutjar-les té molt a veure amb definir si el portador “és dels nostres” o no. Veure una súper gorra al damunt del cap d’una persona que porta uns pantalons i samarreta extra grans per al seu cos ens pot semblar “estúpid”. Tanmateix portar pantalons acampanats no ens ho semblava.

Si aquells que importen una moda són ídols nostres, aquesta ens semblarà genial, bella i eminentment glamurosa. Si, en canvi, la moda l’estableix un sector social que considerem de “baix nivell” no trigarem en rebutjar la seva superficialitat. Fet humà: acceptarem les nostres superficialitats, no les dels “altres”.

I ara bé allà on vull anar a parar. M’agrada veure la superficialitat i l’artificiositat en els demès perquè així puc veure millor la meva. Els altres són necessaris sempre, com a alarma de consciència. De vegades vivim tan habituats a les nostres superficialitats que ens les prenem com a naturals. Així que m’encanta veure ulleres sense vidre, com a complement, perquè em fan entendre que les meves, que porten vidre, no deixen de ser-ne un.

Baudelaire es tenyia el cabell de color verd. Excentricitat i reclam! Perquè qui inventa un nou complement passa per dandi i potser per geni. Wagner va llogar un castell, que no podia pagar, per tal de fer-se famós. A mi em fascinen els que promouen els objectes inútils, perquè normalment carreguen amb una forta reflexió en cada una de les seves actituds en front la vida. Que hi hagi algú capaç de vestir amb alguna cosa que ningú més porta a la zona és símptoma d’avantguardisme.

Som un luxe, ens sentim bé carregant amb allò que no té cap utilitat. Després, ens quedem perplexos quan algú estudia filosofia i li preguntem per la seva utilitat. Tot fent evident que només acceptem les nostres inutilitats, però no les dels que no són com nosaltres. Som un luxe, creem necessitats i aprenem a viure a través d’elles fins a tal punt que veiem als que no les tenen com a estrambòtics o desfasats. Si no fos tan tímid, jo triaria com a complement, el no-res. De moment ulleres de pasta i encara amb vidres.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

21/03/2015
Cada dia que passa desaprenc una mica més a escriure. Me'n dono compte de què porto un fardell de paraules i que es van escampant pel terra aleatòriament. Escric tal com cau el so que porto entre les mans i que es descarrega silenciós.
24/02/2015
Toquen a morts. És un dia trist. Anava jo caminant, pensant en les meues coses i van i me diuen que s'ha acabat. Finiquitada. Quasi que m'agafa un infart. Tanta salut tenia pobreta. Se la veia en forma, però no. Tenia un mal endèmic.
19/01/2015
L'any 1890 van Gogh se suïcidava. Sentia que ningú el comprenia i que tenia alguna cosa molt important a dir. Vivia tan intensament que en un atac de lucidesa es va arribar a arrancar una orella.
22/12/2014
Estimat Quixot. El meu realisme és humil, de baixos fons. Jo sóc al rei el que el cul és al cor. Una part que també bombeja i que sovint és discreta tot i que, de tant en tant, genera esclafits i peterrades.
05/12/2014
Estimat Sancho, acompanya'm i te prometo, no només aventures extraordinàries, sinó també omplir-te de saviesa. Encara més, et faré propietari de vastos territoris. Vull un exèrcit de Sancho Panzas al meu costat.
02/11/2014
No hi ha res més complicat que canviar d'identitat. Ja no només per qüestions burocràtiques sinó per una qüestió psicològica.
15/10/2014
De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada.