Jump to navigation
Un iglú, desert de neu. Canvi de temperatura entre l’espai interior i l’espai exterior. Paraules glaçades, baf a l’atmosfera, petjades feixugues, l’eco de la immensitat a uns quants graus per sota del zero relatiu. Els esquimals contemplaran el firmament i allí hi veuran les seves llegendes representades, la lluita per la vida. De la mateixa manera que els éssers unicel·lulars, les persones lluiten per aferrar-se a la vida.
La personeta neix d’un iglú de carn i ossos i de sobte se queda sense llar, el llac amniòtic que l’envoltava. Sortir de l’ou prematurament implica trobar-se desemparat, indefens davant l’exterior. Un sol bufit i la criatura bonica podria desaparèixer. La única capacitat del nadó per sobreviure és la de generar tendresa, la de respirar la fragilitat.
El bressol, serà el tercer ventre matern de la criatura nascuda després del mateix ventre en sí mateix i dels braços familiars i afectuosos de la seva mare. Néixer implica estar avocat a fabricar de nou la llar primigènia. El clima, el ritme, la vida no distanciada entre l’habitant i el seu habitacle.
Els ritmes lents calmaran el bebè perquè li recordaran al bategar tranquil de la seva nodridora quan la criatura navegava pel seu interior, plena de vida. Un bategar lent implicaria, a més, una transmissió sanguínia lenta. L’estrès matern, vindria recordat per una bategar ràpid, que augmentaria la pressió i el malestar del nen. Lentitud, serenor.
Des de menuts retornem al ventre quan anem a dormir, buscant els llençols encara que sigui estiu, sobretot quan hi ha por. Qualsevol tela rememora la placenta, qualsevol llar és un retorn a la nostra matriu. És irracional. Si hi ha por busquem marxar a casa, allí on lo familiar ens recull. Recordar el naixement potser té a veure amb recordar com ens ho fem per fer habitable aquest món.
Aterrar després d’un part i agafar-ne consciència retrospectivament permet prendre consciència de la fragilitat. Necessitem neutralitzar les pujades i baixades de temperatura de l’entorn, necessitem protegir-nos de la superfície. I si ho fem és per la nostra impossibilitat de viure fora de “ventres construïts”.
Un bon habitacle seria aquell que permetria una vida harmònica i serena i per això és molt important que es treballin aquestes qüestions. L’arquitecte és el poeta de l’habitar, aquell que dissenya el ventre al que tornar. Un arquitecte que busqui l’espectacularitat sense atendre al concepte de “l’habitar familiar” no haurà entès res.
Potser que una torre en forma de coet o de penis, sigui molt espectacular, sobretot si fa llum per la nit, però cal pensar en com l’habitarà la gent, com se sentirà, quines emocions despertarà. També com la rebran els transeünts i veïns. Cal tanta llum per la nit? No és el ventre una cosa fosca i per tant de repòs?
El poeta és un arquitecte de paraules. El filòsof ho seria dels conceptes. El polític ho ha de ser dels espais de trobada en comú. En tota professió hi ha una arquitectura i si es treballa adequadament i sensiblement es permet construir una vida més harmònica i més acollidora. Els amics són arquitectes de moments. Els amors ho són de petites eternitats. Perquè sovint se diu que som éssers fets per a la mort, però de vegades ens oblidem de lo important que és el néixer, la importància del moment per aprendre a existir i habitar el sentit de la vida. La vida és arquitectura, retorn al ventre matern una i altra vegada.. una i altra vegada.
Gràcies als que feu possible que habiti serenament al vostre entorn. Sou constel·lacions, retorns a casa.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.