,
10/05/2016
Vida universitària
Idomeni s'ha acostumat a viure al costat d'una tanca que els martiritza. La nena juga sense adonar-se que la té al darrere. FRANCESC MILLAN

Idomeni: pinzellades de la cara més fosca d'Europa

A Idomeni també fa sol i, si el mires directament, també enlluerna. La cara més fosca de l’Europa del segle XXI s’il·lumina per continuar amb el seu dia a dia, i la rialla dels nens, que corretegen sense parar, ja trenca el silenci dels més adults. Són les deu del matí, i Idomeni estrena un nou dia; per molts, massa igual que l’anterior.

Síria ja fa temps que va quedar enrere i, ara, el futur es troba a l’altra banda d’una tanca, que punxa i atemoreix si t’hi apropes. També separa i, cada dia més, deshumanitza els uns i discrimina i ridiculitza els altres.

Al camp de refugiats d’Idomeni, hi viuen vora 10.000 oblidats. Les seves tendes ja fa massa nits que suporten un vent que, rarament, els deixa descansar. Tots ells ho tenen clar: volen arribar a la vertadera Europa i començar una nova vida; en pau i lluny de la guerra i el dolor. A la força, han deixat tot el que tenien per aconseguir-ho i, de moment, només han trobat frustració. Mentrestant, deixen passar els dies entre àpats racionats i cues per anar al bany. El futur que ells anhelen sembla que no acaba d’arribar i, resignats, expliquen que, ara, Idomeni és la seva casa.

L’Ibrahim, sirià de trenta anys, també ho diu però deixa intuir que no ho sent. Està fart de malviure en un descampat perdut entre el no-res. A Síria, ell era tripulant d’un vaixell de mercaderies i, gairebé cada mes, viatjava al continent europeu, que avui tan lluny se li dibuixa. “Abans anava a Itàlia, França, Rússia... ara no em deixen sortir d’aquí”, ironitza enrabiat. L’expressió del seu rostre canvia quan veu sortir la seva dona de la tenda. Ara entusiasmat, explica que avui fa tres anys que es van casar. La seva dona, de vint-i-quatre anys, ensenya el ram de flors que l’Ibrahim li ha regalat. A primera hora del matí, les ha anat a collir al prat del costat i, per embolicar-les, ha utilitzat una ampolla de plàstic mal tallada. Segurament, anys enrere, la presentació hagués estat més sofisticada però, com amb tot, s’han d’adaptar a una realitat que els posa a prova. Per uns instants somriuen i, amb ulls enamorats, troben les seves mirades de complicitat.

Per la seva banda, el Mohammed, de setze anys, fa mesos que enyora dues mirades còmplices. Tot i ser tan jove, la vida l’ha fet madurar massa ràpid. Amb mirada bondadosa, explica que, a les nits, és quan més li costa estar sol. Fa setanta dies que va marxar sol de Síria per venir a Idomeni; els seus pares no el van poder acompanyar i, ara, sobreviuen a una guerra que aterra el seu fill. Confessa que, cada nit abans d’anar a dormir, resa per a què no els passi res als seus pares. Ha viscut massa a prop de la guerra per desconèixer els seus perills. Ara només desitja tornar-los a veure i, junts, marxar a Alemanya on, actualment, hi viuen els seus dos germans.  També resa per això.

L’Ibrahim i el Mohammed personifiquen dues famílies trencades per una guerra que els hi ha pres tot. No són casos aïllats i Idomeni sap que la majoria de les seves famílies es troben en una situació similar. Els cops de la guerra són tan durs que, en la major part de casos, ressonen tota la vida. El món els hi està donant l’esquena.

Mentrestant, al camp de refugiats, el sol continua brillant. Sota tant resplendor, encara roman immòbil la cara més fosca d’aquesta Europa del segle XXI: un poble expectant, que fuig, sense poder, d’una frustració que els persegueix.

Des d’Europa, algú fixa els seus ulls en aquest sol, avui, radiant. Ràpidament, enlluernat, desvia la mirada cap a baix, on hi troba un poble que malviu a l’ombra. Sense saber perquè, potser també enlluernat, desvia la mirada cap a un altre indret; més fàcil i còmode d’entendre.  

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

De tant en tant, la veïna del segon baixa a cridar-nos l’atenció perquè tenim la música molt alta. L’altra vida de l’estudiant diuen... Em dic Francesc Millan, sóc de Santa Bàrbara i, quan puc, estudio Periodisme i Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Des d’aquí m’agradaria explicar-vos com és la vida d’un universitari ebrenc a Barcelona!

28/10/2014
Estic al tren tornant cap a casa després d’una altra setmana universitària a Barcelona (per mi, dir casa és dir les Terres de l’Ebre). Parem a l’estació de Sants i un grapat d’estudiants pugen al vagó.