Suposo que sabreu de què parlo...

Estic al tren tornant cap a casa després d’una altra setmana universitària a Barcelona (per mi, dir casa és dir les Terres de l’Ebre). Parem a l’estació de Sants i un grapat d’estudiants pugen al vagó. Tots ells carregats amb maletes, motxilles i amb una cara de son que evidencia que ahir, com a bons alumnes, van saber aprofitar les festes universitàries del dijous. Analitzo els seus rostres un per un i, sorprès, m’adono que no se’m fa difícil reconèixer quins de tots ells són de casa meva. No els distingeixo pel parlar, ni tampoc per cap símbol ebrenc que puguin portar a les seves camisetes o maletes, no! Pensant-ho amb més calma, crec que algun cop ja m’havia passat... no sé per què ni com, però algunes vegades en tinc prou amb la mirada per saber que aquella persona és de les meves terres. Crec que tots desprenem una certa simpatia, una mena de tranquil·litat i complicitat que és molt nostra i, que entre nosaltres, és fàcil de detectar. Suposo que molts de vosaltres sabreu de què parlo...

Doncs bé, després d’haver-me quedat admirat per aquesta nova capacitat d’observació que creia oblidada, m’adono que som molts els que cada diumenge agafem el tren des de Tortosa, l’Aldea, l’Ampolla o l’Ametlla i ens dirigim cap a la capital per anar a estudiar o, si més no, fer-ho veure. Jo sóc un d’ells i, ara sí, crec que ja em toca presentar...

Em dic Francesc Millan, tinc 19 anys i sóc de Santa Bàrbara. Actualment, i des de l’any passat, estic estudiant Periodisme i Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i, sincerament, estic gaudint al màxim d’allò que alguns diuen “la dura vida de l’estudiant”. Jo, com haureu pogut notar, sóc més partidari de titllar aquesta nova etapa de “la bona vida de l’estudiant”. Crec que no m’equivoco, la vida d’universitari no només es basa en anar a classe i estudiar una, dues, o fins i tot tres carreres (això ja ho deixem per als més atrevits); sinó que fora de les aules, se’ns obri un nou món que cada dia ens ensenya milers de lliçons que ens ajuden a créixer com a persones. El més màgic de tot plegat és que tot aquest temari es troba ben lluny de les taules de la “uni” ja que, curiosament, el carrer, els bars, els teatres, el metro, les discoteques, el mercat... són les millors escoles que podem trobar per intentar aprovar l’assignatura de la vida.

Així doncs, en aquest racó digital m’agradaria compartir amb tots vosaltres les peripècies que jo, igual que tots els ebrencs que estudiem fora, vivim gràcies a l’altra vida de l’estudiant, aquella vida que compagina les assignatures de la carrera acadèmica i de la carrera de la vida. Tot això, sempre sota el punt de vista d’aquell universitari que es preocupa tant de saber a quina hora té la classe del dijous com d’esbrinar fins a quina hora s’entra gratis a aquella discoteca que hi van tantes noies. Benvinguts i a xalar!