,
29/10/2017
Viatges i aigua

10 preguntes i una mica de bàsquet

1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?

 

2. Si els partidaris de la República hi participen amb candidatura única i unitària es podria reconvertir la convocatòria del 21D en un referèndum que, com a punt únic del seu programa, ratifiqués allò votat el 27 d’octubre al Parlament?

 

3. Pot lo president d’un país convocar eleccions a un altre país?

 

4. Esta convocatòria tan precipitada pot voler dir que l’Estat espanyol no confia gaire en que puga aplicar i aguantar l’aplicació sostinguda del famós i temible 155?

 

5. Si tanta força tenen com a Estat (que una mica, sí, eh!) com deu ser que encara no han detingut a ningú del Govern o no han enviat els piolins a pegar-mos? Falta de ganes no crec que siga...

 

6. Que encara no s’haja publicat al DOGC la votació del 27 d’octubre al Parlament és més estratègia? Sense esta publicació oficial, seria igualment factible l’acusació de rebel·lió que la Fiscalia ja té a punt contra el President Puigdemont? És per això que al seu discurs de dissabte 28 lo nostre President (la Virreina Soraya pot dir missa) no va esmentar encara la paraula República?

 

7. Aquells que dèien que ni DUI ni 155 participaran en unes eleccions convocades a travès d’este article de la Constitució que diuen voler combatre i que Moncloa ha reinterpretat per fer-se’l a mida?

 

8. Els qui defensen un procés constituent sense una declaració d’independència què és el que proposen: un procés constituent dins d’una autonomia intervinguda?

 

9. Aquells que no volen la República Catalana perquè defensen que dins l’Estat espanyol estarem millor què mos diuen: ‘quedeu-vos, que vos estimem!’ o ‘vos obligarem a quedar-vos, miserables’ ?

 

10. Vos n’hau adonat que ja portem quinze dies amb los Jordis a la presó i dos dies de República Catalana declarada? Com passa el temps… 

 

Ha sigut un part llarg, mareta meua, no de mesos sinó d’anys (potser fins i tot segles) i ara la criatura està sana però a la incubadora. Alimentem-la bé, mimem-la i creem-mos-ho: ja ha nascut. Potser està una mica feble però, perdoneu, no és perquè la mare no l'haja cuidat, més aviat son pare volia un abort. Ara, com diria Martí i Pol, 'Som on som, més val saber-ho i dir-ho'. La República està declarada però, i amb això no vull alarmar ningú, encara no té recorregut institucional. Sembla que, de moment, s'ha triat la calma als carrers, com a formiguetes que hivernen. Vorem què tenen previst. La cosa anirà lenta i no passa res. Això sí, la pasta de dents no es pot tornar a ficar al tub. Ser optimista no és ser inconscient i la consciència de la dificultat no mos ha de fer caure en lo desànim. Que la il·lusió no ens face perdre sentit de responsabilitat i que la serenor no ens face perdre l’alegria. Uns fiquem les rodes, altres posen els pals. Catalunya admet la discrepància, no la imposició i la humiliació.

 

Denunciats i aïllats els cínics, els ultres violents (inclosos els qui van atacar Catalunya Ràdio quan sortíem de la tertúlia, divendres), els qui venen de fora de Catalunya a manifestar-se i agafen cartellets en català per a dissimular i els qui defensen la unitat d’Espanya des d’arrels franquistes, apartats estos dic, hi ha també unionistes assenyats amb qui hem de fer el nou procés constituent i serà bo escoltar-los perquè natros estarem potser massa enlluernats per discrepar amb tot lo criteri que ara es necessita. La perspectiva temporal i física no la podem tindre, ni uns ni altres (indepes i unionistes, dixeu-me simplicar-ho d’esta manera), però la distància ideològica ells sí la tenen i, aplicada amb criteri, pot també ser escoltada amb bona voluntat per escriure les nostres bases des del pluralisme.

 

I si el Govern ha d’anar a l’exili (Bèlgica ja es postula, mira tu ‘la pica en Flandes’) pos ja li enviarem cartes i els seguirem per la tele. Per a mi no seria un senyal de cap mena de covardia sinó una actitud responsable. Sí, ja ho sé, no és l’escenari desitjable però pot passar i només dic que jo ho entendria. Preferixo un govern lluny físicament però amb capacitat de legislar que no pas un executiu detingut a la presó sense poder aprovar les lleis i decrets que la nova República necessita per anar caminant. I qui diu Govern a l’exili diu Govern ‘amagat’, tant m’hi fa si és a Poblet, a les catacumbes de Montserrat o entremig dels arrossals del Delta de l’Ebre (com vam fer amb algunes urnes). Els hi asseguro, President i consellers, que a n’estes latituds nostres fins i tot els GPS es perden. Faena en tindrien per a trobar-los i els cuidaríem molt bé.

I ara, natros, la ciutadania, a resistir i avançar, a ser conscients del què tenim i el què som. Dijous i divendres al Parlament vaig ser-ne testimoni. Potser si mirem endavant sentim un cert vertigen i percebem una mica d’incertesa. Lògic: mai abans havíem transitat este camí però jo preferixo la incertesa d’un nou estat creat des de zero que la certesa de quedar-me dins un estat repressor que ja veig com em tracta. Quan tinguéssem dubtes (sans i que ajuden a avançar sempre i quan no els alimentem més del compte) llavors mirem enrere i recordem d’on venim i tot el que hem aconseguit. Cito només tres dates: 9-N, 27-S i 1-OCT. Depén de natros: com diu la cançó que cantem amb Txarango: 'lo poble mana, el govern obeeix'.

 

Per tant, per què hauríem de dixar de fer allò que ens ha dut fins aquí? Ja sé que mos agrada guanyar jugant bé però potser mos tocarà fer una estratègia més resultadista i efectiva que no pas èpica i preciosista. Sóc jugadora de bàsquet i quan guanyes un títol per haver competit bé lo que no fas és baixar la guàrdia, entrenar menys per a celebrar-ho o relaxar-te perquè ja ho tens tot fet. Ans al contrari, repetixes la fòrmula de l'èxit, continues esforçant-te per a millorar, guanyar el següent partit i revalidar el títol. De la mateixa manera, hem de seguir mobilitzant-mos i defensar la República com vam saber defensar les urnes, lo riu és vida o els trens dignes (que tallar la via tampoc deu ser molt legal però si no ho arribem a fer l’euromed encara ara estaria passant de llarg de les Terres de l’Ebre). Que sí, que lluitar servix.

 

Sento dir-vos que el que hem fet fins ara ha sigut només un entrenament, llarg i dur. També ple de somriures, cert. Ara ja, però, des de divendres ha començat lo partit de veritat. Serà un partit complicat, amb alternances al marcador, no serà fàcil la victòria definitiva però el simple fet que hi haja partit ja evidencia que estem jugant de tu a tu amb el rival. No és una costellada, és un partit oficial entre dos estats i ells han comprat l’àrbitre, d’acord, i potser s’anirà a la pròrroga però si juguem com sabem, lo partit lo guanyarem perquè a mi sempre m’han ensenyat que els partits es guanyen en defensa, que la millor defensa és un bon atac i que es juga com s’entrena. Hem entrenat bé. Ara, a pista i a per totes!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

10/10/2017
És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident.
30/11/2016
Este article té una prèvia important: hau de llegir esta notícia publicada a 'El País'. Un cop l'hagueu llegit, entendreu el que comento a continuació al respecte.
17/09/2016
Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors).
15/05/2016
Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactam
07/04/2016
Si bé és cert que dalt d'un escenari corro menys risc que penjada d’un arnés netejant vidres de gratacels i que a més tinc la sort de ser europea (sort pel tracte decent que rebem aquí ho dic, no pas per l'orgull de ser-ne després del pacte pels r
15/03/2016
Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina.
14/02/2016
Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls.