,
10/10/2017
Viatges i aigua
Albert Gea. Agència REUTERS

Declaració de fer camí

És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident. Avui lo discurs del President Puigdemont ha intentat ficar el focus en este aspecte i dixa al descobert qui és qui vol realment dialogar, malgrat los cops (metafòrics i literals) que hem rebut. Lo destinatari de les seues paraules eren, per este ordre, lo poble de Catalunya (‘les urnes diuen sí a la independència’), la comunitat internacional (‘Catalunya és un afer europeu’) i el Govern espanyol (‘hi ha democràcia més enllà de la Constitució’). I tot això ho ha dit mentre emetien en directe la seua intervenció televisions com Russia Today, Euronewse, BBC World, Reuters Live, CNN, France 24 o Al Jaazera. Malgrat la (o amb la) suspensió temporal inclosa, la premsa internacional fa una lectura efectiva de la proclamació d’independència (si no la declares no podries suspendre-la, el que passa és que mos ha durat poquet, un bufit).

 

Reconeguem que lo discurs no ha agradat del tot a ningú. ‘Assumeixo el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república’. Visca! Un calc de la pregunta del referèndum. Per, després dels aplaudiments, continuar: ‘i amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada’. Tant de temps parlant de la 'fòrmula eslovena' (amb matisos, ho sabem) i ara que arriba no li fessem un lleig. Tot i la comprensible desil·lusió, és una solució. 

 

Certament, he trobat a faltar conceptes com República Catalana o Procés Constituent i entre l’anunci de declaració i el de suspensió no ha passat ni un minut. Poc temps per a l’alegria plena. Ara potser temem que podria haver-hi el perill d’una possible divisió de l’independentisme parlamentari (lo del poble és inquebrantable i anirà creixent), però hem superat moments molt més complicats (lo pas al costat de Mas, la no aprovació inicial dels pressupostos o la qüestió de confiança. Recordeu d'on venim?). Si este és lo gest que necessiten els mediadors internacionals (perquè doneu per fet que ja n’hi deu haver, com hi va haver urnes) donem doncs este marge i vos ho diu una dona de trinxera que avui hauria volgut obrir una botella de cava i l’haurà de guardar unes setmanes més a la nevera. No s’ha donat cap termini exacte de suspensió, cert, i primer l’he trobat a faltar però després he recordat que tampoc no es va donar cap mínim de participació per al referèndum precisament perquè no fos boicotejat. No patim, no estarà suspesa molt de temps (ha dit setmanes i setmanes no són mesos) i sempre es pota aixecar la suspensió.

 

De la mateixa manera que hi va haver urnes i cens i ningú en sabíem cap detall però hi confiàvem, creguem-nos ara també que els membres del Govern saben el què es fan. No és peix al cove ni puta ni ramoneta, és una jugada intel·ligent i generosa menys agraïda de fer però igualment necessària. Dixes fora de joc l’Estat espanyol. Si ara apliquen l’article 155 no tindran justificació (demà a les 9h ja han convocat Consell de Ministres), si no l’apliquen i a la vegada seguixen sense voler negociar tampoc no la tindran (retiraran ara les forces d'ocupació? trauran les seues grapes dels comptes de la Generalitat? retiraran querelles?). Ells ja havien activat la maquinària repressora abans d’escoltar el ple d’avui. Com l’Arrimadas ja tenia escrit lo discurs abans d’escoltar al President i així li ha sortit, ella i el seu coret i el seu passaport. Per després arribar Anna Gabriel i dir que ha modificat lo redactat sobre la marxa i demostrar qui té més intel·ligència, alegria i cintura (i lleialtat institucional) malgrat la decepció i el no haver aplaudit al President quan ha acabat de parlar.

 

Confiem en lo Govern. Tenen més informació que natros i no sempre la poden fer pública tota. Vos ho diu una portaveu de plataformes que sovint ha hagut de callar per poder després parlar millor i més clar. Mediarem i guanyarem, perquè d’alguna manera ja hem guanyat (i sí, convindrem que avui no seria lo dia històric més feliç de les nostres vides). Els diputats de JxS i la CUP ja han firmat lo compromís per la República Catalana i ara arribaran Rajoy i Soraya i suspendran la suspensió, com aquell qui reconquerix Perejil. Totes les passes que es donen, la d’avui també, són cap a endavant, unes són més d’un caminar de rajoleta i altres són gambades. La declaració del 10 d’octubre ha sigut una declaració de fer camí, com diria la Marçal. Sempre mos quedarà el dubte de saber quina part del discurs s’haurà canviat entre les 18h i les 19h. En tot cas, no cremessem totes les naus, mos faran falta per acabar d’arribar a Ítaca.

 

(lo títol d'este article naix d'este poema de Maria Mercè Marçal, 'Cançó de fer camí', musicat per Borja Penalba i interpretat per Mire Vives i Gemma Humet, gràcies amics!)

https://www.youtube.com/watch?v=GCct0sJVIkI

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

10/10/2017
És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident.
30/11/2016
Este article té una prèvia important: hau de llegir esta notícia publicada a 'El País'. Un cop l'hagueu llegit, entendreu el que comento a continuació al respecte.
17/09/2016
Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors).
15/05/2016
Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactam
15/03/2016
Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina.
14/02/2016
Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls.
18/01/2016
Són les 23h tocades. Tornes d’un concert de tarda-nit a Salou i decidixes tornar a casa per l’N-340 per estalviar-te autopista (evidentment a n’aquella hora ja no hi havia cap tren).