La Fatarella 1938

Què és la Batalla de l’Ebre, tia Montse? pregunta ma neboda Júlia. I qui és Paco Ibáñez? vol saber mon nebot Jordi. Tenen 12 i 13 anys i són víctimes involuntàries de l’oblit imposat per aquells que han escrit la història a la seua conveniència. Ja se sap que la història no la escriuen els vençuts i cap de les excessivament nombroses i sesgades lleis educatives de l’Estat espanyol des de la re-instauració de la democràcia fins ara ha fet justícia al passat recent d’esta terra. Tampoc la nostra generació (vaig nàixer el 1976) va trobar-se amb cap llibre a l’EGB que parlés amb honestedat de la realitat ocorreguda a n’este petit país, ara en mans de corruptes i dretans i ultradretans. Franco no era presentat com un dictador, la República semblava que no havia existit més que vagament en el títol d’un llibre de Plató i la religió catòlica era presentada com l’única opció vàlida mentre les fosses comunes encara pudien. Però és clar, ara sembla ser que als fills i néts de les víctimes del franquisme només els interessa recuperar els seus familiars de les cunetes si hi ha subvencions, que no se m’acut comentari més barroer, mesquí i miserable com este que va fer Rafeal Hernando (obvio dir-li senyor), diputat i portaveu adjunt del PP al Congrés. Ara això sí, a Tortosa encara tenim lo monument de la vergonya al mig del riu, un insult que enaltix aquella victòria, que va inaugurar el mateix ‘Caudillo’, que cap govern de la ciutat s'ha dignat a retirar o modificar i que mons nebots tampoc deuen acabar d’entendre què significa.

En una guerra tothom comet errades, d’acord, però hi ha dos detalls importants que diferencien un bàndol de l’altre: 1) qui va fer un cop d’estat contra la república democràtica van ser els franquistes i 2) ells mateixos van tindre quaranta anys per venjar-se i crear un caldo de cultiu procliu a l’amnèsia. La victòria ja no era el més important sinó l’anihilació del pensament discrepant, la uniformització de la ideologia, la repressió. Van anar passant capes de pintura, esborrant el passat, creant crostes que ara ja gairebé són impossibles de traure i que, si s’aconseguix, mostren un dibuix molt esbiaixat del que fou. Lo passat és una pintura a la bòveda de qualsevol paret, un fresc que no només no s’ha volgut restaurar sinó que ells han intentat esborrar i ara apenes queden traços del dibuix i els colors s’han esmorteït, això si la paret encara està dempeus.

L’únic reducte de veritat que ens queda es reduïx a mestres valents, historiadors decents, escriptors honestos i implicats, testimonis orals que van morint-se a poc a poc i, amb ells, lo nostre passat, i jóvens comunicadors, periodistes o realitzadors, com Pau Bertomeu. ‘La Fatarella 1938’ és un curtmetratge que es va presentar ahir a Amposta i que en menys de deu minuts fixa la memòria en un moment concret: el d’un jove de la lleva del biberó que és cridat a files i que la primera vegada que surt de casa té 17 anys i és per anar a la Batalla de l’Ebre. La pel·lícula és elegant, colpidora, poques paraules, imatges vehements, un petit trosset del nostre passat recuperat del pou de l’oblit, en part també per l’ampostí Joan Ferré en un llibre de relats curts que Pau ha portat a la gran pantalla. Lo protagoniste podria ser qualsevol dels nostres iaios, inclús de qualsevol dels dos bàndols perquè al camp de batalla, la temor i el patiment mos igualen a tots. Lo meu, lo iaio Ramon, va lluitar al bàndol republicà, va estar al camp de concentració de Santoña i per sort va sobreviure. Quan l’emoció o la temor el dixaven mos contava als néts algun d’aquells dolorosos episodis. Lo iaio va morir fa vint anys i estic segura que es va emportar amb ell a la tomba passatges d’una pel·lícula l’horror del qual mai podrem arribar a comprendre en la seua totalitat i magnitud. Sempre ens faltaran peces a n’este trenca-closques. Natros, tenim lo dret i el deure de llegar un planeta que pugue mirar-se a l’espill i aguantar-se la mirada. Cal remoure consciències. Som hereus d’un futur encara per construir. Encara hi som a temps.

Mon iaio i tants altres pares, germans, amics van perdre la guerra però no la dignitat, esta mateixa a la que Paco Ibáñez i jo rendirem homenatge en el concert del proper dissabte 28 de desembre a l’Auditori de Tortosa, per commemorar el 75è aniversari de la Batalla de l’Ebre. Diu l’escriptora i amiga Rosa Regàs que ‘un país sense passat no té present i sense present no hi ha futur’. Treballs com el de Pau Bertomeu ajuden a l’àrdua labor de recuperació de la memòria històrica, un curtmetratge minimalista i diafan, cuidat al detall, una píndola humil i decent contra l’oblit. Si puc, faré que mons nebots la vegen.

L’escriptor de Benissanet Artur Bladé i Desumvila, exiliat a França i Mèxic, a la seua obra pòstuma ‘L’edat d’or’ ja ens ho deia: “la capa de purpurina que el temps, expert decorador, i l’enyorança, reflectidores de llums apagades, posen sobre les nostres evocacions. I malgrat tot, diguin el que vulguin, els records són l’única riquesa veritablement nostra, l’únic tresor que ningú no ens pot prendre. Mancat de la facultat de recordar, l’home no tindria res, ni tan sols esperances”.