,
02/11/2017
Viatges i aigua

La llibertat s'adquireix amb la pràctica i s'aprén exercint-la

Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts. No mos avergonyim si ens agafa plorera. Plorem. Jo ho he fet. Ho faig. D’alguna manera o altra les emocions i la pressió han de sortir. Abracem-nos als que estimem, també. Compartir lo sentiment ajuda. Però mirem-nos als ulls i conjurem-nos per no ser mai més humiliats. Començar a enumerar adjectius per definir lo nostre estat d’ànim s’intueix difícil. Indignació, vergonya, enuig, confusió, atrocitat, tristesa. Convertim la tristor, la ràbia i la desolació en lo nostre motor en positiu que ens face imparables. Ells es creixen en lo nostre desànim. I sí, estic una mica estabornida però no mos ho podem permetre perquè l’enemic (sí, enemic, no ja contrincant) ha iniciat un atac flagrant que ha de tindre una resposta immensa i inaturable. Per la República Catalana que ja fa sis dies que camina, amb dificultat, però avança i l'hem de defensar. Fa molt temps que resistim, ara toca guanyar. Ni equidistàncies, ni eufemismes, ni partidismes, ni romansos. Esta infàmia no es pot respectar ni acatar.

 

Que Europa o el món ara potser sí que reaccionaran? Vés a saber! No ho sé. El que sí sé és que mos tenim a natros mateixos i això no depén de ningú més. Ho sento, xiquets, però a mi ja no em valen cassolades ni candeletes. Concentracions? alguna, d’acord. La manifestació de diumenge? som-hi! i si em demanen de cantar, com altres vegades, hi seré. Però este procediment inquisitiu, este atac a les llibertats individuals i col·lectives s’ha de combatre amb més contundència. Busquem fòrmules. Idees. Propostes. Una és, per exemple, una vaga general com la del 3 d’octubre. I si no es pot assumir una vaga indefinida, pos lo dilluns de cada setmana, per dir un dia, però parar el país (que no vol dir parar la nostra vida). Fer-ho. Com sigue. Organitzadament. Per torns. En peu de pau. Amb pacifisme i constància. Però fem-ho. Total, emocionalment ja tampoc no podem pas fer vida normal (dieu-me qui és lo guapo o la guapa a qui no li coste concentrar-se estes setmanes?), doncs ja posats no la féssem tampoc, la vida, de manera laboral convencional. Xeic! Que tenim mig Govern legítim a la presó, l’altre mig a l’exili en ordre de busqueda i captura i els Jordis tancats! i, a més, tot apunta a que els presos estaran dispersos, rebent un tractament al més pur estil de la llei antiterrorista. Quan els hi diem 'No esteu sols', diem-nos-ho també a natros mateixos: 'No estem sols', perquè no ho estem i tot este capital humà que mos rodeja s'ha de saber vehicular.

 

No mos podem llepar les ferides, hem de sortir al carrer amb les cicatrius que ja tenim i ja es curaran amb lo sol i l’aire. Lo Govern i la majoria del poble estem units, ells estan donant la cara per natros. No hem claudicat, malgrat les porres i la sobreactuació jurídica, a pesar de la misèria humana d’una democràcia en fallida. I precisament perquè no mos hem rendit, a dia d’avui tenim 10 presos polítics (l’onzè, Santi Vila, no l’hi considero. Que esta nit la passe a la presó per ‘solidaritat’ i digue que ja pagarà la fiança demà és fer campanya i buscar currículum. Punt). L’actuació de l’Estat és venjança, no justícia. No estomeguen lo nostre civisme i fermesa, no suporten l’1 d’octubre. No admeten la discrepància ni la llibertat de pensament. I tantes altres coses. Fem que se’ls hi indigeste tant de verí com porten a dins. No podem normalitzar la repressió, no ens poden acostumar a la ignomínia continuada. Hem d’estar alerta, atents, mobilitzats, per cansament acumulat (i comprensible) que hi haja. No mos desgastéssem en debats estèrils amb persones indignes, de dubtosa convicció o de clara fatxenderia del feixisme. Protegim-nos-en. Invertim les energies en positiu, en lluitar, que lluitar servix! sinó mireu on érem i on som. Hem demostrat ser una societat organitzada i compromesa. Que les diverses entitats en qui confiem mos donen instruccions, pautes (ANC, Òmnium, AMI, CDR, Taula per la Democràcia, sindicats, partits polítics sobiranistes –quant miserables no sou PSC, Ciudadanos i PP!). Que mos convoquen que hi acudirem i si necessiten ajuda per estirar del carro que la demanen i mos hi tindran, però reaccionem ja, per favor. Donem sortida a n'este clam popular. Estiguem a l'alçada. Ni tebiors, ni dubtes. La consternació i la temor es vencen amb confiança i alegria, encara que avui coste molt somriure. I quan tinguéssem un moment de debilitat (com jo ara, que no passa res per reconèixer-ho, que la valentia i la sensibilitat van juntes) llavors penseu en què farien Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i vos vindrà una llumeta. No mos podem dixar a ningú pel camí i este camí mos portarà a la llibertat, dels presos i del país. Hem de passar de la resistència a la victòria. La primera mos durà a la segona. Per elles, per ells, per natros, pel país. Que, com dèien Clara Campoamor i Joan Fuster, la llibertat d'adquireix amb la pràctica i s'aprén exercint-la.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

10/10/2017
És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident.
30/11/2016
Este article té una prèvia important: hau de llegir esta notícia publicada a 'El País'. Un cop l'hagueu llegit, entendreu el que comento a continuació al respecte.
17/09/2016
Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors).
15/05/2016
Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactam
07/04/2016
Si bé és cert que dalt d'un escenari corro menys risc que penjada d’un arnés netejant vidres de gratacels i que a més tinc la sort de ser europea (sort pel tracte decent que rebem aquí ho dic, no pas per l'orgull de ser-ne després del pacte pels r
15/03/2016
Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina.
14/02/2016
Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls.