La llibertat s'adquireix amb la pràctica i s'aprén exercint-la

02/11/2017

Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts. No mos avergonyim si ens agafa plorera. Plorem. Jo ho he fet. Ho faig. D’alguna manera o altra les emocions i la pressió han de sortir. Abracem-nos als que estimem, també. Compartir lo sentiment ajuda. Però mirem-nos als ulls i conjurem-nos per no ser mai més humiliats. Començar a enumerar adjectius per definir lo nostre estat d’ànim s’intueix difícil. Indignació, vergonya, enuig, confusió, atrocitat, tristesa. Convertim la tristor, la ràbia i la desolació en lo nostre motor en positiu que ens face imparables. Ells es creixen en lo nostre desànim. I sí, estic una mica estabornida però no mos ho podem permetre perquè l’enemic (sí, enemic, no ja contrincant) ha iniciat un atac flagrant que ha de tindre una resposta immensa i inaturable. Per la República Catalana que ja fa sis dies que camina, amb dificultat, però avança i l'hem de defensar. Fa molt temps que resistim, ara toca guanyar. Ni equidistàncies, ni eufemismes, ni partidismes, ni romansos. Esta infàmia no es pot respectar ni acatar.

 

Que Europa o el món ara potser sí que reaccionaran? Vés a saber! No ho sé. El que sí sé és que mos tenim a natros mateixos i això no depén de ningú més. Ho sento, xiquets, però a mi ja no em valen cassolades ni candeletes. Concentracions? alguna, d’acord. La manifestació de diumenge? som-hi! i si em demanen de cantar, com altres vegades, hi seré. Però este procediment inquisitiu, este atac a les llibertats individuals i col·lectives s’ha de combatre amb més contundència. Busquem fòrmules. Idees. Propostes. Una és, per exemple, una vaga general com la del 3 d’octubre. I si no es pot assumir una vaga indefinida, pos lo dilluns de cada setmana, per dir un dia, però parar el país (que no vol dir parar la nostra vida). Fer-ho. Com sigue. Organitzadament. Per torns. En peu de pau. Amb pacifisme i constància. Però fem-ho. Total, emocionalment ja tampoc no podem pas fer vida normal (dieu-me qui és lo guapo o la guapa a qui no li coste concentrar-se estes setmanes?), doncs ja posats no la féssem tampoc, la vida, de manera laboral convencional. Xeic! Que tenim mig Govern legítim a la presó, l’altre mig a l’exili en ordre de busqueda i captura i els Jordis tancats! i, a més, tot apunta a que els presos estaran dispersos, rebent un tractament al més pur estil de la llei antiterrorista. Quan els hi diem 'No esteu sols', diem-nos-ho també a natros mateixos: 'No estem sols', perquè no ho estem i tot este capital humà que mos rodeja s'ha de saber vehicular.

 

No mos podem llepar les ferides, hem de sortir al carrer amb les cicatrius que ja tenim i ja es curaran amb lo sol i l’aire. Lo Govern i la majoria del poble estem units, ells estan donant la cara per natros. No hem claudicat, malgrat les porres i la sobreactuació jurídica, a pesar de la misèria humana d’una democràcia en fallida. I precisament perquè no mos hem rendit, a dia d’avui tenim 10 presos polítics (l’onzè, Santi Vila, no l’hi considero. Que esta nit la passe a la presó per ‘solidaritat’ i digue que ja pagarà la fiança demà és fer campanya i buscar currículum. Punt). L’actuació de l’Estat és venjança, no justícia. No estomeguen lo nostre civisme i fermesa, no suporten l’1 d’octubre. No admeten la discrepància ni la llibertat de pensament. I tantes altres coses. Fem que se’ls hi indigeste tant de verí com porten a dins. No podem normalitzar la repressió, no ens poden acostumar a la ignomínia continuada. Hem d’estar alerta, atents, mobilitzats, per cansament acumulat (i comprensible) que hi haja. No mos desgastéssem en debats estèrils amb persones indignes, de dubtosa convicció o de clara fatxenderia del feixisme. Protegim-nos-en. Invertim les energies en positiu, en lluitar, que lluitar servix! sinó mireu on érem i on som. Hem demostrat ser una societat organitzada i compromesa. Que les diverses entitats en qui confiem mos donen instruccions, pautes (ANC, Òmnium, AMI, CDR, Taula per la Democràcia, sindicats, partits polítics sobiranistes –quant miserables no sou PSC, Ciudadanos i PP!). Que mos convoquen que hi acudirem i si necessiten ajuda per estirar del carro que la demanen i mos hi tindran, però reaccionem ja, per favor. Donem sortida a n'este clam popular. Estiguem a l'alçada. Ni tebiors, ni dubtes. La consternació i la temor es vencen amb confiança i alegria, encara que avui coste molt somriure. I quan tinguéssem un moment de debilitat (com jo ara, que no passa res per reconèixer-ho, que la valentia i la sensibilitat van juntes) llavors penseu en què farien Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i vos vindrà una llumeta. No mos podem dixar a ningú pel camí i este camí mos portarà a la llibertat, dels presos i del país. Hem de passar de la resistència a la victòria. La primera mos durà a la segona. Per elles, per ells, per natros, pel país. Que, com dèien Clara Campoamor i Joan Fuster, la llibertat d'adquireix amb la pràctica i s'aprén exercint-la.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.