,
22/10/2014
Viatges i aigua

Li deien la intocable

Oposar-se al govern de Rajoy i abans al d’Aznar (i també quan ha calgut al de Zapatero, Mas o Pujol) no és anar en contra d’Espanya sinó d’una manera de fer poltica. La Sanitat, l’Ensenyament i la Cultura públics i de qualitat, unes polítiques mediambientals sostenibles, la demilitarització, lo matrimoni entre homosexuals o el dret a la vivenda digna també han de formar part del nou país que volem. La roda està punxada i ja no valen pegat, cal una roda nova, més ben dit: una bicicleta nova. I l’hem de comprar entre totes i tots, inclosos aquells que un cop arribats a Ítaca (o potser millor Utopia, Kavafis hi va sol i Moro busca complicitats) hagen de baixar del vaixell perquè també seran llast.

 

Moisès va portar el poble escollit (escollit per qui? però això seria un altre tema) quaranta anys de travessia pel desert però no va viure prou per vore l’entrada a Jericó. Artur Mas diràs que ja buscava assemblar-s’hi en un desafortunat cartell electoral messiànic que va ser criticat però que potser no anava tan mal encaminat perquè, tal volta, ell no sentirà tocar set vegades les trompetes que tombaran la muralla. Però quan parlem d’unitat, ells –CIU ó CDC- també hi han de ser, encara que després no siguen els qui porten lo timó d’un país que ha de lluitar pel Benestar Social, i d’això CiU no n’ha donat massa signes, ans al contrari, en quant ha pogut l’ha desmantellat. Inclús així, al procés jo hi vull ERC, ICV i un PSC sà (o el que en quede d’aquells vestigis). No sóc ni seré votant de CiU (motius me'n sobren) però sé que este camí sense ells tampoc no és possible, de la mateixa manera que ells sols no anirien enlloc. Cal traure el mínim comú múltiple, ficar dins dels parèntesi tot allò que hi hage en comú i la voluntat d’un nou país i traure fora del parèntesi les diferències.

 

Actualment, la pregunta ja no és si Catalunya s’independitzarà d’Espanya o no, sinó quan ho farà. Ja no és el què, sinó el quan i, evidentment, també s’ha de cuidar el com: cal que els no independentistes no se sentan exclosos del procés, però, i a l’inrevès? Com a voluntària d’Ara és l’Hora, jo treballo perquè es pugue votar, tothom, inclosos els que votarien que ‘No’, però, i els que votarien ‘No’? Mos dixen expressar als que voldríem un sí?

A finals d’estiu del 2011, amb nocturnitat, premeditació i traidorïa, PSOE, PP i CiU presenten conjuntament una proposta de reforma constitucional per la qual es prioritza el pagament del deute als bancs per sobre de qualsevol política pública destinada a garantir el benestar de la ciutadania. Duran i Lleida va declarar llavors que era una “tendència necessària”. Ell, que va dir que no podria viure amb lo sou d’un mestre, ja ha abandonat la seua suite del Palace? 
El ple del Congrés (també amb UpyD, recordem-ho) aprova la mesura i es modifica l’article 135 de la Carta Magna. Eren perfectament conscients del que votaven, no va ser un error de càlcul, eren retallades ideològiques. Ves per on, la intocable resultava que es podia tocar, quan els hi convé, és clar. Modificar la Constitució per permetre votar en referèndum al poble de Catalunya sobre el seu futur polític o al poble canari sobre les prospeccions petrolíferes sembla ser que no és motiu suficient. Ara, per pagar els bancs, i tant!! No és una qüestió de legalitat sinó de voluntat. Es calcula que tres quartes parts del deute espanyol són beneficis d’especuladors i per tant podria ser considerat tranquil·lament deute il·legítim. Ells se’n van de festa i tu pagues la factura, però la Constitució ho ampara, veus què bé! I mentrestant la Camacho i el Rajoy dient que el fet que no es pugue votar és un “triunfo de la democracia” -#oletu- i la Soraya parlant de que s’ha de complir la llei, com si la llei fos sempre garantia de justícia: la Xina bé que en té de lleis i no la veig jo com a paradigma de democràcia participativa precisament.

 

 

Proveu a posar-vos la roba de quan teníeu 12 anys. A que no vos entra? Una Constitució feta el 1978, amb el cadàver encara calent del dictador i l’Estat convulsionat, no pot ser absolutament vàlida avui en dia. Una parella que ja no s’estima és millor que ho dixe, sense drames. Si el misto s’ha consumit el que crema després és lo dit. Per què seguir junts si ja no s’està enamorat? O si un fill vol independitzar-se dels pares, ha de buscar el seu propi camí. Després pot anar a dinar amb ells cada diumenge i no passa res. Sempre seran tons pares encara que no visques amb ells. Forçar les relacions és enverinar-les. Com diem a l'Ebre: lo roce fa el carinyo, però també fa la llaga

 

Lo debat sobre Catalunya va més enllà de l’independentisme, va de sobre quin món dixarem als nostres fills, nebots, i nets. Els catalans no som els millors, mareta meua, Déu mo’n guard! i no ‘malgrat això’ sinó ‘precisament per això’ una immensa majoria volem millorar i esta millora passa per soltar llast: el de Madrid i bona part de l’Estat Espanyol, sí, però també el de casa nostra, que de faena no mo’n falta. Haurem d’agranar de valent los nostres passadissos i aixecar catifes. S’ha de donar exemple i el simple fet de plantejar-mos-ho i debatre-ho ja ens fa crèixer com a societat. Només per això ja hem guanyat.

______________________________________________________________

La llamaban la intocable

(el mismo texto traducido al castellano)

 

Oponerse al Gobierno de Rajoy y antes al de Aznar (y también cuando ha sido menester al de Zapatero, Mas o Pujol) no es ir en contra de España sino de una manera de hacer política. La Sanidad, la Educación y la Cultura públicas y de calidad, unas políticas mediambientalmente sostenibles, la desmilitarización, el matrimonio entre homosexuales o el derecho a la vivienda digna también debe formar parte del nuevo país que queremos. La rueda está pinchada y ya no valen parches, es necesaria una rueda nueva, más bien dicho: una bicicleta nueva. I debemos comprarla entre todas y todos, incluidos aquellos que una vez llegados a Itaca (o tal vez mejor Utopía, Kavafis llega solo y Moro busca complicidades) tengan que bajarse del barco porque serán también lastre.

 

Moisés llevó al pueblo escogido (¿escogido por quién? pero eso ya sería otro tema) cuarenta años de travesía por el desierto pero no vivió lo suficiente para ver la entrada a Jericó. Artur Mas parece ser que ya buscaba parecérsele en un desafortunado cartel electoral mesiánico que fue criticado pero que a lo mejor no iba tan mal encaminado porque, tal vez, él no oirá tocar siete veces las trompetas que derrumbarán la muralla. Pero cuando hablamos de unidad, ellos –CiU ó CDC- también deben estar, aunque después no sean quienes lleven el timón de un país que debe luchar por el Bienestar Social y de esto CiU no ha dado muchas señales, más bien al contrario, en cuanto ha podido lo ha desmantelado. Incluso así, en el proceso quiero a ERC, ICV y un PSC sano (o lo que quede de aquellos vestigios). No soy ni seré votante de CiU (me sobran los motivos) pero sé que este camino sin ellos tampoco es posible, de la misma manera que ellos solos no irían a ningún sitio. Es necesario sacar el mínimo común múltiplo, poner dentro del paréntesis todo aquello que haya en común y la voluntad del nuevo país y sacar fuera del paréntesis las diferencias.

 

Actualmente, la pregunta ya no es si Cataluña se independizará de España o no, sino cuándo lo hará. Ya no es el qué sino el cuándo y, evidentemente, también debe cuidarse el cómo: los no independentistas no deben sentirse excluidos del proceso pero, ¿y al revés? Como voluntaria de ‘Ara és l’hora’, yo trabajo para que se pueda votar, todos, incluídos aquellos que votarían que ‘No’, pero, y los que votarían ‘No’, ¿nos dejan expresar a los que quisiéramos un sí?

A finales de verano del 2011, con nocturnidad, premeditación y alevosía, PSOE PP i CiU presentaban conjuntamente una propuesta de reforma constitucional por la que se priorizaba el pago de la deuda a los bancos por encima de cualquier política pública destinada a garantizar el bienestar de la ciudadanía. Duran i Lleida declaró entonces que era una “tendencia necesaria”. Él, que dijo que no podría vivir con el sueldo de un maestro, habrá ya abandonado su suite del Palace? El pleno del Congreso (también con UPyD, recordémoslo) aprobó la medida y se modificó el artículo 135 de la Carta Magna. Eran perfectamente conscientes de lo que votaban, no fue un error de cálculo, eran recortes ideológicos. Mira tú por donde, la intoclabe resulta que se podía tocar, cuando les conviene, claro. Modificar la Constitución para permitir votar en referéndum al pueblo de Cataluña sobre su futuro político o al pueblo canario sobre las prospecciones petrolíferas parece ser que no es motivo suficiente. Ahora bien, para pagar a lo bancos, ¡por supuesto! No se trata de legalidad sino de voluntad. Se calcula que tres cuartas partes de la deuda española son beneficios de especuladores y por tanto se podría considerar tranquilamente deuda ilegítima. Ellos se van de fiesta y tú pagas la factura, pero la Constitución lo ampara, ¡ves qué bien! Y mientras tanto la Camacho y Rajoy diciendo que el hecho de que no se pueda votar es un “triunfo de la democracia” -#oletu- y la Soraya hablando de que se debe cumplir la ley, como si la ley fuera siempre garantía de justicia: China bien tiene sus leyes y no la veo yo como paradigma de democracia participativa que digamos.

 

Probad a poneros la ropa de cuando teníais 12 años. ¿A que no os entra? Una Constitución hecha en 1978, con el cadáver aún caliente del dictador y el Estado convulsionado, no puede ser absolutamente válida hoy en día. Una pareja que ya no se quiere es mejor que lo deje, sin dramas. Si la cerilla se ha consumido lo que quema luego es el dedo. ¿Para qué seguir juntos si ya no se está enamorado? O si un hijo quiere independizarse de sus pares, debe buscar su propio camino. Después puede ir a comer con ellos cada domingo y no pasa nada. Siempre serán tus padres aunque no vivas con ellos. Forzar las relaciones es envenenarlas. Como decimos en el Delta: el roce hace el cariño, pero también la llaga.

 

El debate sobre Cataluña va más allá del independentismo, va de sobre qué mundo dejaremos a nuestros hijos, sobrinos y nietos. Los catalanes no somos los mejores, madre del amor hermoso, Dios me libre! y no ‘pese a eso’ sino ‘precisamente por eso’ una inmensa mayoría queremos mejorar y esta mejora pasa por soltar lastre: el de Madrid y buena parte del Estado Español, sí, pero también el de nuestra propia casa, trabajo no nos falta. Tendremos que escobar a conciencia nuestros pasadizos y levantar alfombras. Se debe dar ejemplo y el simple hecho de planteárnoslo y debatirlo ya nos hace crecer como sociedad. Solo por eso ya hemos ganado.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

10/10/2017
És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident.
30/11/2016
Este article té una prèvia important: hau de llegir esta notícia publicada a 'El País'. Un cop l'hagueu llegit, entendreu el que comento a continuació al respecte.
17/09/2016
Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors).
15/05/2016
Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactam
15/03/2016
Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina.
14/02/2016
Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls.
18/01/2016
Són les 23h tocades. Tornes d’un concert de tarda-nit a Salou i decidixes tornar a casa per l’N-340 per estalviar-te autopista (evidentment a n’aquella hora ja no hi havia cap tren).