,
21/03/2013
Viatges i aigua

Lo segrest frustrat de 'sa camiona'

 

Fa més de deu anys que em vaig independitzar de casa mons pares. Estic empadronada al casc antic de Tortosa. Malgrat això, encara a dia d'avui m'arriben algunes cartes oficials o requeriments a l'adreça d'ells, al barri del temple. Se veu que deu anys són pocs. Si l'entitat bancària m'ha de cobrar alguna factura, ràpidament me troben al número de compte. Si et retardes dos dies en algun pagament, te cau una multa que et dixa distreta (i dit sigue de passada, lo teu retard en pagar sol vindre perquè la mateixa Administració que t'acolla per un cantó, és la que no et paga a temps per l'altre). Quan se t'aplica un recàrrec no t'avisen, te'l trobes directament descomptat al compte corrent i després, si vols i pots, ves amb cara de pena i de bona persona a reclamar allò que és teu. Això si tens sort, si no, reps directament la carta d'algun advocat atemorint-te i dirigint-se a tu en un idioma tècnic que desconeixes. Per no parlar de les companyies de telèfons o suscripcions vàries i el que costa donar-te'n de baixa, amb lo fàcil que havia sigut donar-te'n d'alta.  De cop reps trucades anònimes a casa teua, al teu fix, per fer-te enquestes, vendes per telèfon o qualsevol mena de motiu intrascendent. Un exemple de protecció de dades, sí senyor. Estem fitxats. La tecnologia ens té atrapats i això sembla 'El show de Truman' o un 'Gran Hermano' en format menut.

Quan vol, l'Estat (aquell mite innecessari, que diria Hegel), te troba ràpidament. Quan no l'interessa, juga al silenci administratiu, va passant pantalles del videojoc al que mos obliguen a jugar i te trobes de cop rodejada de deutes que desconeixies (però que et caldrà pagar religiosament) o cartes d'Hisenda que no havies rebut (que Correus quan cal funciona, però quan no, tampoc; i parlo de la seua burocràcia institucional, no de les persones que hi treballen). Sense firmar cap paper, l'administració resulta que pot gestionar per tu segons quines funcions. És a dir, si s'ha de pagar, ràpidament saben on trobar-te, però si saben que no trobant-te a la primera s'acumula un recàrrec, fan com que no saben on ets (direm pressumptament, per si de cas, com en lo tema d'Urdangarín). Que cal que cantes a un acte benèfic i no hi ha pressupost? tenen telèfon, email, facebook, tuiter i el que convingue. Ep, i encantada que hi vaig, eh?

I com que visc al casc antic (amb grans zones d'aparcament habilitades), solc dixar la meua furgoneta verda estampada de sargantanes al descampat de l'escorxador. Quan en alguna ocasió no he pogut sortir perquè un altre vehicle estava mal aparcat i m'impedia el pas, abans d'avisar a la grua els agents de la urbana intentaven localitzar l'amo. Així ho he vist fer en dos ocasions i aquell ciutadà s'ha estalviat la multa. I allí, al mateix descampat, és on la vaig dixar -ben dixada- este dilluns a la nit, cap a l'hora de sopar. Tot era normal i maco (que diria Ovidi Montllor). Cap senyal de trànsit advertint obres. Cap paperet al parabrises. Cap cartell. Cap valla. Res. És més, un policia municipal amb uniforme de servei passejava per davant dels cotxes. Puc estar tranquil·la, vaig pensar il·lusa de mi. No em va dir res. Dimecres (ahir), per motius laborals, marxo cap a Barcelona, on encara hi sóc fins demà divendres. Hi vaig marxar en tren (sí, encara en queden). Hauré estat fora dos dies escassos. Temps suficient perquè l'ajuntament de la ciutat (Visca Tortosa! meu gran amor!) decidisque tal·lar alguns arbres d'aquella zona. I com ho he sabut? perquè un regidor de l'oposició ha penjat una foto al tuiter amb lo descampat buit, sense cap cotxe i amb una màquina treballant-hi. Efectivament. Sense cap cotxe, inclosa la meua furgoneta verda, absent. M'ha començat a pujar la calor. He picat assorada a casa mons pares (aquell domicili prop del parc on quan els poderosos volen me troben i quan no volen ni me busquen). I tement-me la resposta he preguntat amb veu fluixeta si sabien res d'unes obres al davant de l'escorxador. Ha sigut llavors quan ma mare m'ho ha explicat tot indignada (i mira que li costa enfadar-se):

Este matí a les 7.30h una ex-veïna de l'escala que ara viu per Remolins l'hi ha telefonat per dir-li que només quedava un vehicle al descampat: "lo de ta filla". Per sort, sempre dixo una còpia de la clau a casa els pares. Ells, que no tenen carnet, han despertat a mon germà menut que ha començat a córrer com un boig des del parc fins a Remolins. Pel camí s'ha trobat una ànima caritativa que, veent com li sortia la llengua per la boca, l'ha dut en cotxe fins a l'escorxador en el moment just en que les pinzes de la grúa, malèvoles i amb pressa, començaven a enganxar les rodes de la meua estimada i solitària 'sa camiona'. Encara esbufegant, ha pogut rescatar-la de les urpes d'aquelles màquines. Sí, en plural, màquines: la grúa en sí i la màquina de fer diners que és l'ajuntament.

Per sort encara queden bons samaritans pel món: l'ex-veïna que se n'ha recordat de quin cotxe tinc jo (veigues tu!) i que, en vore la injustícia que s'estava apunt de cometre, ha buscat a la guia lo telèfon de casa mons pares per despertar-los a les 7.30h del matí d'un bot del llit; lo germà que quasi amb pijama ha anat corrents a rescatar sa camiona del segrest i el xofer anònim que l'ha recollit pels carrers d'una Tortosa encara despertant-se per dur-lo fins al lloc del crim just a temps. Sí perquè, si hagués hagut de ser pel polícia que em va veure aparcar i no em va avisar de res, per la trucada que he vist fer a altres veïns en casos similars i que esta vegada jo no he rebut, o per l'Administració que quan vol te troba i quan no l'interessa no sap ni qui sóc, estaria ara mateix rascant-me unes butxaques ja de per sí escurades per pagar-ne el rescat i planejant matar algú. Això sí, hagués fet que semblés un accident, és clar.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

10/10/2017
És difícil, per no dir impossible, dialogar amb algú que considera que el simple fet de negociar ja és una derrota. Això que aquí coneixem diàfanament, a fora no és tant evident.
30/11/2016
Este article té una prèvia important: hau de llegir esta notícia publicada a 'El País'. Un cop l'hagueu llegit, entendreu el que comento a continuació al respecte.
17/09/2016
Surts de casa (i no és propaganda per a n'este digital, eh!) per anar a comprar un ram a una amiga i fer que li envien a casa (hi ha sentiments que només es poden dir en flors).
15/05/2016
Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactam
15/03/2016
Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina.
14/02/2016
Quan obris la bústia de casa potser hi trobes una altra carta meua, la coneixeràs per la lletra, aquella que t’agrada tant. Ja saps que ho fa la ploma, això, jo només me dixo portar per ella. I tu, clar, que em mires en bons ulls.
18/01/2016
Són les 23h tocades. Tornes d’un concert de tarda-nit a Salou i decidixes tornar a casa per l’N-340 per estalviar-te autopista (evidentment a n’aquella hora ja no hi havia cap tren).