Jana Montllor: "El més gratificant ha estat trobar l'Ovidi en poemes que no coneixia"

- Com entres a formar part de l'espectacle 'El poeta Ovidi. Poesia no vol dir somiar' ?
Han estat un cúmul de circumstàncies les que m'han portat a formar part d'aquest projecte. El Jordi Tormo estava a punt d'acabar el seu llibre 'Ovidi, un obrer de la paraula' -que precisament el que fa és fer un recorregut per el vessant més poètica de l'Ovidi- i em va proposar si volia participar en la selecció de textos.

- Aquest recull fet per Jordi Tormo demostra que l’Ovidi no només va escriure lletres de cançons que formen part de la nostra memòria col·lectiva sinó que té una gran producció poètica...
Sí, Tormo capta l'Ovidi més complex i rescata la seva part més poètica revisant aquests més de 400 poemes que va deixar. Per mi, ha estat tota una immersió!

- Com definiries l'Ovidi poeta?
Ell el que volia és que la poesia arribés a tothom, que no fos un patrimoni elitista sinó que fos un patrimoni accessible.

- Quin ha estat el criteri de la selecció?
La selecció la pensàvem en la seva relació amb alguns dels poetes, sobretot en Vicent Andrés Estellés, que va ser amb qui en l'àmbit personal va tenir una relació més propera. També volíem representar el que ja és coneix a través de les seves cançons i fer tastet d'alguna de les coses inèdites. Amb tot això, el guió i la part musical ha estat un treball fort de l'Eduard Iniesta. Ell ha fet el guió i ha posat música. Inclús alguns poemes que tenien música els hem passat de l'estat cançó a l'estat poema.

- Has pogut redescobrir un nou Ovidi?
Jo coneixia la part més pública de l'Ovidi. De vegades, és difícil relacionar-se amb el material que ha deixat algú que ha marxat. Mai havia fet aquest pas d'entrar i dir: "vinga va, ens llencem a la piscina!". El Jordi Tormo m'ha donat peu a fer-ho. La sensació que tinc és que només hi he posat mig peu. Crec que ha estat l'inici a una altra etapa en la meva vida. Una de les coses més gratificants ha estat trobar l'Ovidi dins de poemes que jo no coneixia.

- Què és el que més valores de la seva personalitat traslladada a la seva obra?
M'encanta el seu costat sarcàstic. Té una elaboració de la broma i de la ironia que és bastant pròpia de les seves cançons. Però també tenia una part de broma fàcil i senzilla. Hi havia una part de surrealisme, que és una de les característiques de l'Ovidi que jo no havia sabut identificar fins ara. Sap fer un retrat crític d'una cosa tangible però fer-ho des del surrealisme. L'Ovidi era molt treballador. Remenant entre els seus papers, te n'adones que hi ha un treball gran.

- Quin poema destaques?
Brasseniana, que està inclosa en aquest recital. M'agrada com d'una forma absolutament senzilla faci una crítica aclaparadora. És un estil de poesia molt homenatge a George Bressans. També en destacaria un que diu: “Apunt filosòfic: M'apunte”. És una xorrada, però em fa gràcia. He tingut aquella sensació de riure-li a algú la broma tonta.

- Ha estat com tornar a compartir amb ell des d'una vessant ara més artística?
En l'àmbit professional vam compartir poc, vam compatir més a escala personal. Ell va morir quan tenia 15 anys. Quan algú mor tan jove, ni un ni l'altre s'ho esperen. Jo crec que aquesta etapa de compartir inquietuds professionals l'haguéssim tingut més ara. Fins als 15 anys això és difícil. M'agrada la manera com ens hem retrobat. A més, l'Eduard Iniesta té aquest punt d'exploració musical que contribueix a una comunió i un diàleg molt maco.

- Aquest concert recital arriba en un moment en què cal reivindicar aquest vessant més crític?
A mi em dóna la impressió que aquest any, l'Ovidi està ressorgint bastant. Ha estat una llavor que ha ajudat a plantar en gran mesura el Pere Sants, director de BarnaSants, dedicant el festival d'enguany a l'Ovidi. Però els espectacles al seu voltant el que denoten és que el que deia l'Ovidi és molt actual, inclús és més actual ara que fa uns anys. Aquest any és un Any Ovidi sense que hagi estat d'una forma específicament institucional, sinó que ha sorgit de manera molt popular. I això ha passat perquè el que està dient és d'una actualitat molt gran.

- En algun moment has sentit el pes de ser "la filla de"?
No, estic molt orgullosa de veure com la gent se l'estimava i se l'estima, encara que no l'hagin conegut. Aquesta admiració per part dels altres, la comparteixo i em sembla fantàstic quan la gent se l'apropia, l'agafa, el gira, etc. Es nota que hi ha un amor i una admiració. Ara bé, no m'agradaria que la gent tingués la sensació que quan parlo jo, parla l'Ovidi. Quan parlo jo, parlo jo. Perquè jo no sóc l'Ovidi. Jo no vull parlar per ell. És una responsabilitat i crec que s'ha de separar.

- Has heretat la vena artística del teu pare?
No tinc cap vessant artística. A mi m'agrada molt l'antropologia visual i la gestió cultural i quan puc ho uneixo. Jo sóc fan del cinema, per això vaig estudiar antropologia visual. Participo en una associació de cinema que es diu El Perro que Ladra que tracta de difusió de cinema llatinoamericà. I m'encanta pensar en projectes i fer gestió cultural, que no és altra cosa que agafar inquietuds socials i transformar-les en projectes culturals. El que passa es que es bastant a èpoques. He estat amb el projecte de l'Abbas Kiarostami. Crec que alguna de les coses que em pot quedar és aquesta vena polifacètica.

- I que és el que més t'agradaria fer?
A mi m'encantaria fer documentals. Però encara em queda molt camí per arribar a fer alguna cosa amb cara i ulls!