dilluns, 20 juny, 2016
Opinió

La Bouesia, de la indiferència a l'amor

"S'acaba, com les bones històries, abans que s'esgoti del tot. Tot s'ha d'acabar abans que s'acabi, així ho marquen les lleis de la poesia, com les de l'amor. Per justícia poètica"

I com em costa dir-te adéu, després d'arribar a conèixer-te per dins. Fa més de 10 anys que vaig saber de la teva existència. Jo era una becària que volia comprendre el món i, així, poder-lo escriure. O, a l'inrevés. En aquell temps pensava que per entendre'l, l'hauria de recórrer tot. De Moscú a Vladivostok, de Helsinki a Ciutat del Cap. Com més territori trepitgés, més coneixement i informació tindria. Amb aquesta voluntat vaig començar a escriure notícies d'allò que passava al meu voltant. Generalment el que m'ordenaven que escrivís. Vaig començar a fer-ho, com tot a la vida, de forma mecànica, literal, per imitació. Com si la realitat es pugués atrapar per explicar-la amb impoluta exactitud. Un dia em va caure a la taula un text. Vaig veure que, en lloc de bou a la plaça o bou embolat, hi havia una colla de gent que havien programat un recital de poemes en una plaça de bous. Així ho vaig titular en la pàgina local del Diari de Taragona allà cap a l'any 2005. “Festival de poesia taurina en Deltebre”. Festival de poesia taurina? Toreros recitant? Retalladors fent tallers d'escriptura? Famílies amb neveretes plenes de cargols amb suc i llibres de Rilke? No ho vaig entendre i em vaig limitar a encaixar allò en un titular amb un número de caràcters preestablerts.

Han hagut de passar gairebé 10 anys per poder escriure això que ara esteu llegint. Per poder reconèixer el camí que he recorregut des de la indiferència a l'enamorament. Un enamorament que va anar despertant-se al mateix temps que jo comprenia que, per molt que m'esforcés, no podria comprendre mai el món de forma literal. Vaig anar trobant respostes atreta pel magnetisme d'aquella gent que s'atrevia a retallar l'univers a la seua mida, a capgirar-lo, a invertir-lo, a falsejar-lo, a desordenar-lo i a desafiar les etiquetes i l'ordre. Associaven una caseta de bou amb el Bosó de Higgs; enlairaven la paella a categoria de musa, feien d'un encreuament de carrers de Deltebre, les Quatre Carreteres, un espai de culte i unien art i fracàs per crear una paraula nova, Fracassart, que a partir d'ara estaria disponible per la resta. Van dir que eren indòmits com un bou i sensibles com un poeta, i per això van decidir que si aquell perfil no exisitia encara al Diccionari, s'hauria de crear un home nou, s'hauria de crear un boueta.

Ningú com ells m'ha sabut ensenyar que les paraules canvien el món i te'l fan a mida. Mai cap professor universitari va saber fer-ho com ells. Nietzsche, Sloterdijk o Canetti s'havien escapat de les biblioteques i s'amagaven entre les barcasses de Deltebre, o en la rialla excessiva d'una dona cavera. La Bouesia ha sobrevolat el territori, els ajuntaments, els pressupostos i els excels. Sense deixar atrapar mai el seu geni. I això mai sabrem si ha estat bo o dolent. Fa tres dies que una Nota de Premsa em va tornar a portar notícies bouètiques. 10 anys després d'aquella primera nota. Entre línies, com si el text no hagués pogut escapar del propi excercici poètic, l'organització informava del final d'aquest trajecte. La Bouesia ha arribat fins 2016, després de 12 anys de vida nòmada. S'acaba, com les bones històries, abans que s'esgoti del tot. Tot s'ha d'acabar abans que s'acabi, així ho marquen les lleis de la poesia, com les de l'amor. Per justícia poètica. 

Anna Zaera
Editora Surtdecasa.cat