dimecres, 12 desembre, 2018
Opinió

L’alegria domèstica de viure una nit amb Eduard Carmona

"Els trets fonamentals que els uneixen són uns altres: aquell caràcter indomable i seductor que els fa tan aptes per a l’amor com per a la guerra, i la passió pels carajillos"

Quan Ovidi Montllor va estrenar a Barcelona el poema 'Coral Romput', l’any 1978 —un sol poema que dura més d’una hora i mitja—, va manifestar el seu temor que el públic es cansés i se n’anés de la sala del Tinell. Però no, no es va moure ni una ànima de la seva cadira, perquè, com va entendre i afirmar després: "Vicent s’ho emporta tot amb la seva harmonia".

Jo, aquella estrena, no la vaig veure. La que he vist és la que n’acaba de fer Eduard Carmona amb la seva banda de músics, fa unes setmanes, a Santanyí, sota l’atenta mirada del retrat de Blai Bonet que penja de la façana del corral de la Casa de Cultura del poble, i, si és ben cert que Estellés i el seu poema se sostenen sols, cal dir que l’art de Carmona a l’escenari és tal que va convertir el recital en un ver espectacle. Algú es va aixecar de la cadira, sí, però només per anar a cercar una copa de vi al taulell que Pau Vadell, organitzador de l’acte, administrava bondadosament.

Carmona és coneixedor i hereu de la poètica d’Estellés i, a la seva manera, és evident que posseeix l’autoritat escènica i l’esperit teatral d’Ovidi. La reunió d’aquestes qualitats, visibles des de la platea, fan de Carmona el còmplice necessari d’aquest gran text presentat sota una estètica austera i rigorosa, que recorda clarament l’actor d’Alcoi.

La poesia del mateix Carmona, no la poca que ha publicat, sinó la molta que ha escrit i que coneixem, té la claredat, la tendresa i la mala llet d’Estellés, la màgia de Prévert i, repeteixo, l’energia oral d’Ovidi. Però, posats a comparar el mestre d’Alcoi amb el deixeble de Deltebre (Carmona és d’aquí), cal dir que, segons jo, els trets fonamentals que els uneixen són uns altres: aquell caràcter indomable i seductor que els fa tan aptes per a l’amor com per a la guerra, i la passió pels carajillos. Dues virtuts definitives i no gens gratuïtes.

Eduard Carmona i els components de Recitals a domicili (Iago, Guillem i Àlex) s’han arriscat a posar en escena el gran poema enciclopèdic d’Estellés i n’han parit una joia de col·lecció. La part musical és formidable. Gairebé dues hores. El llistó que Toti Soler va deixar pels núvols, els nois de Carmona l’han renovat i mantingut. Han creat un decorat sonor molt personal, delicat i ric, per vestir la veu del poeta dels molts colors que necessita mentre transita pel vast catàleg d’alegries, dolors, ràbies i tristeses que Estellés desplega al llarg del poema. Un decorat sonor original que va incloure, també, un simpàtic homenatge als amfitrions i al públic en forma de melodia de cançó de Tomeu Penya infiltrada en les partitures.

El resultat, un muntatge d’extraordinari interès poètic, musical, teatral i, m’atreviria a dir, fins i tot, nacional! que desitjo tingui la fortuna de poder-se veure els propers mesos arreu dels Països Catalans i, per què no, dels Països Castellans. Eduard Carmona i Recitals a Domicili han fet mèrits suficients per cridar l’atenció de la crítica especialitzada. Esperem que n’obtinguin també el reconeixement.

Tomàs Arias