dimarts, 30 desembre, 2014
Opinió

Les ficcions de la realitat

"Fa pensar en la idea aquella del sinistre Goebels, de que una mentida prou insistida i esbombada pot acabar sent encaixada com a realitat irrefutable"

El conseller de territorialitat, Santi Vila, fa poc es passejava per les Terres de l'Ebre, deixant dit que hi vivim "gent senzilla", i que tenim una natura preciosa. Ni mitja paraula de que algunes de les comarques ebrenques són de les més deprimides de Catalunya; ni mitja paraula del més del 38 % de població en risc d'exclusió social; cap menció als molts dèficits fonamentals que encara arrosseguem... "Gent senzilla" Un eufemisme de "cors senzills"? És a dir, de bona conformada, un xic pintoresca, dels feliços indocumentats? Això sí, el paisatge natural, preciós. ¿No en deu tenir cap vaga notícia de que està amenaçadíssim per terra, mar i aire? Les inversions de la Generalitat en les comarques ebrenques, fa molts pressupostos – i en els propers es manté la tirada- que són misèrrimes. Deu ser que la gent senzilla no necessita tant com la que no ho és. Per a alguns caparrons perdura el mite del “bon salvatge”? Creiem que hem avançat, però la realitat ho posa tot al seu lloc, i veiem que la territorialitat d’alguns suposats patriotes segueix amb la carraca de la Catalunya vella com a important i la nova com a molèstia insòlita.

 Gent cultivada, que s’empassa la propaganda de les ràdios i les televisions, o els criteris més “mainstream” del món cultural. Si no et fa molta peresa, a vegades proves de restituir alguna cosa més acostada a la veritat, que no els reclams insistits que han acabat niuant en ferm, i reps mirades incrèdules, o gests com si haguesses blasmat el Totpoderós mateix, o altra sacralitzada universal. Fa pensar en la idea aquella del sinistre Goebels, de que una mentida prou insistida i esbombada pot acabar sent encaixada com a realitat irrefutable. Tot això no és res no. Però crida l’atenció com en temps de poder contrastar fàcilment i de saber com ens enganya la gola del mercat, esperits cultivats s’empassen grans ximpleries. Es comprèn que la insistència fins acaba doblegant el sedàs crític.

 Pintorescs, simpàtics, indocumentats. Passen per bellíssimes persones, però només van fent la viu-viu, i la seua especialitat és l’escapisme sistemàtic. Pareixen oberts i tolerants, però quan es veuen amenaçats en la seua comoditat treuen l’evident reaccionarisme bàsic, paren per un moment el seu orguenet de simpatia supèrflua, i els hi veus una ombra de faune bufador a punt d’assaltar a la ferrenya l’estucat de la seua composició més regular. Solen connectar bé amb el mal gust mitjà del país. Per fer determinats negociets no solen ser mals elements, donen confiança als possibles parroquians.

 

Josep Igual, escriptor