Jump to navigation
- Com et vas començar a interessar per mètodes pedagògics alternatius?A l’Institut on estudiava m’avorria: bona part de les hores em semblaven una pèrdua de temps. Sentia que no era lliure de prendre les meves pròpies decisions, com a persona vàlida i responsable. I jo m’hi sentia!
- Un clàssic entre adolescents...Per descomptat que m’hauria agradat tenir la llibertat de triar passar les 5 hores de formació i aprenentatge enfilat a les roques de la muntanya, classificant fulles i animals, per exemple. Però també m’avorria tremendament amb ximpleries com no poder triar anar al lavabo a buidar quan tenia aquesta necessitat. Van ser moltes les senyals que em deien que aquella institució́ no confiava en mi. I vet aquí que alguna de les llargues tardes investigant amb l’ordinador de casa, vaig descobrir que hi havia instituts que funcionaven diferent. On et donaven confiança i responsabilitats, i per tant, llibertat.
- I dit i fet?Vaig acabar batxillerat (fent un treball de recerca sobre les pedagogies llibertaries), però̀ sempre m’he considerat un fracassat acadèmic. Els anys que han seguit, en nombroses ocasions he començat carreres com Pedagogia o Filosofia... Però sembla que hi ha algun trauma molt dins meu, que cada cop que he de fer colzes, les meves cames volen anar a la muntanya.
- Però bé que has acabat treballant en mètodes d’educació alternativa.Exacte. Ara la meva vinculació́ amb l’educació́ és constant durant tot l’any. A part d’anar al cau de la Bisbal, participo com a coordinador en diferents projectes de colònies escolars i d’estiu, així́ com casals i tallers esporàdics. És a dir, treballo en l’educació́ en el lleure.
- És perfectament aplicable en el lleure?L’educació́ en el lleure va néixer precisament com una alternativa per complementar l’educació́ formal, exclusivament encarregada de transmetre coneixements i així també́ transmetre valors que es creien necessaris per a la vida.
- I tot plegat continua igual?Ara es podria dir que l’educació́ formal, a part de coneixements, també vol transmetre valors. Però̀ estic convençut que en això̀, l’educació́ en el lleure encara li porta uns quants anys d’avantatge....
- Com convenceries a algú́ dels avantatges de les pedagogies alternatives?Li diria que les pedagogies alternatives no són una opció: són una necessitat. És evident que la societat està canviant i nosaltres encara seguim atrapats en un model d’educació́ dissenyat als segles XIX i XX, que amb prou feines ha evolucionat.
- Seria suficient?També el convidaria a visitar alguna de les ja innumerables escoles, instituts o llars d’infants que, o bé recentment, o des de fa anys i panys, funcionen fent servir un model, a vegades, radicalment diferent al que coneixem. Que els resultats parlessin per si sols. M’imagino des d’una colla d’adolescents completament encigalats en dur a terme el projecte que han triat desenvolupar; a un mecànic de motors, que no sap escriure si no és amb faltes, però̀ que arrebossa autoconfiança i viu una vida plena.
- Tenen alguna contra les pedagogies alternatives?Penso que el principal repte al que han de fer front les noves pedagogies (i no tant noves) és la resistència al canvi. Ja fa anys que en sentim a parlar, i cada cop més sembla que la comunitat educativa està d’acord en que han d’arribar nous models per substituir els vells. Però̀ la realitat és que aquesta evolució està essent molt lenta.
- I a la pràctica?Se segueix fent el que sempre s’ha fet. D’alguna manera, la gent que hi treballa segueix reproduint l’educació́ tradicional que va rebre, enlloc d’apostar per nous models. Per altra banda, sembla que als responsables de redactar les lleis no els interessés tenir una societat feta d’individus crítics i enamorats d’ells mateixos. Penso que la pedagogia és com una arma per canviar el món i des de temps immemorials que es disputa una batalla per tenir-ne el control.
- Un gran titular!A Espanya s’ha vist aquesta batalla, per exemple, durant la Segona República, el model educatiu s’anomenava l’Escola Nova (influenciada per Montessori, entre d’altres); per després, durant la dictadura, passar a ser un model tradicional i eclesiàstic. També́, l’any 1901, Ferrer i Guàrdia fundava l’Escola Moderna, que, per exemple, ja defensava que no s’havien de donar premis ni castigar. I al 1909 el van condemnar a mort injustament, fent-lo responsable dels fets de la Setmana Tràgica.
- Estem vivint una gradual sensibilització́ al voltant de la pedagogia alternativa?Sí. I la meva opinió́ és que qui està realment accelerant la corba d’aquest canvi són els joves mateixos, que cada cop més demanen que sel’s tracti com a iguals, que es confiï̈ en ells i que sel’s doni la oportunitat de tenir veu, com a persones normals i corrents, no com a adults a mig fer. Penso en els alumnes adolescents com al motor d’aquest canvi, perquè̀ són ells i elles qui cada cop senten més llunyana la necessitat de memoritzar coneixements.
- Internet i les noves tecnologies...Exacte! Tot canvia. El que volen aprendre són eines per fer servir aquesta informació́ i per espavilar-se a la vida. Penso que molts professors i professores d’institut estan canviant els seus mètodes d’ensenyar i de comunicar-se a l’aula perquè̀ no tenen cap altra opció́.
- És necessari abolir la disciplina?No crec que la disciplina sigui dolenta per a la vida, al contrari! Això̀ sí: penso que l’única disciplina existent és la que surt d’un mateix. Amb això no vull dir que no s’hagi d’explicar als infants i joves en què consisteix ser disciplinat, i convidar-los a ser-ho. Però̀ per mi és quelcom que arriba sempre després de les paraules. Quan es tracta de quelcom imposat, no és disciplina. En el millor dels casos és conformisme i en el pitjor, és por.
- Quina és l’alternativa?Des del meu punt de vista, la mainada funciona molt més des de l’espontaneïtat que pas des de la disciplina. Quan algun adult imposa disciplina a un grup d’infants ho fa per mantenir un control que li sigui còmode a ell, perquè̀ no se li escapin, perquè̀ no perdin l’atenció, etc. No sempre és fàcil, però̀ penso que es pot girar aquesta truita...
- Em pots explicar algunes eines pedagògiques que utilitzis i et funcionin usualment?Una característica de l’educació en el lleure és la importància del joc. Moltes vegades és el senzill vehicle per crear un bon clima on es respiri confiança i alegria. Perquè necessitem la confiança i l’alegria per seguir jugant a jocs més complexos amb objectius més concrets. Per exemple, els jocs de rol funcionen molt bé amb adolescents. Podríem organitzar un joc de rol que duri tot el sant dia, on cada participant formi part d’un concurs amb moltes normes, en el que quantes més proves superin més “likes” i més popularitat guanyaran. Les proves començarien sent ordres senzilles fàcils de superar, però també podríem demanar-los que tirin una escopinada a un company, que deixin el lavabo el més brut possible, que es quedin muts durant mitja hora, etc...
- Curiós...I al final del dia, esgotats i excitats de tot plegat, faríem una trobada final on els faríem reflexionar, per exemple, sobre perquè no han qüestionat cap de les ordres, perquè hi ha hagut tanta competitivitat, si s’han ajudat entre ells i elles, etc. Una altra fet característic de l’educació en el lleure, és que tenim en compte que tothom es pugui sentir mirat. És molt típic que en un grup d’infants hi hagi els que tenen més seguretat amb ells mateixos o els que simplement són més xerraires i si no hi poséssim de la nostra part, aquests aclapararien tot el protagonisme, aconseguint que hi hagi persones al grup que pràcticament siguin transparents per a la resta. Per això treballem des d’aquesta consciència.
- I fer que tothom sigui protagonista?Exacte: i que tothom sigui partícip de les activitats. Per posar un exemple, sempre que començo amb un nou grup d’infants, en rotllana (que tothom sigui mirat), els demano que un per un em diguin, a part del seu nom, el que vulguin afegir-hi. Si els costa ser creatius els dic que em diguin, per exemple, el que els agrada més de la vida i el que els agrada menys. Així ja tothom participa només de conèixer-nos. I m’encarrego des de bon començament, que aquells que tenen tendència a ser ignorats, siguin tinguts en compte per igual.
