Judit Monclús
,
19/07/2018
Arts

Denys Blacker: “Entenc la performance com una activitat filosòfica en moviment”

La retrospectiva ‘Mapes efímers. Complicitats i sincronies’ repassa les creacions de l’artista londinenca afincada a Girona
Denys Blacker

Foto: 

Cedida
Denys Blacker en plena performance
Denys Blacker (Londres, 1961) va arribar a terres gironines fa trenta anys per visitar-hi una amiga. Però s’hi va quedar a viure. De talent creatiu multidisciplinari, ara repassa la seva trajectòria als espais Bòlit_PouRodó i Bòlit_StNicolau de Girona amb una mostra retrospectiva que es podrà visitar fins al 2 de setembre. L’escultura, la ceràmica, la costura, el dibuix i el so s’hi troben com a part del seu viatge creatiu que ha donat a conèixer especialment a través de la performance. Hem parlat amb ella sobre la seva manera d’entendre l’art i les connexions que estableix entre les diferents disciplines que conjuga en una visió molt personal de la vida i dels processos de creació.
"M’interessa molt el taoisme, el pensament xinès antic té molta poesia. Moltes vegades, el llenguatge que fan servir no s’entén del tot sinó que provoca una forma de pensar que no està només basada en la lògica, sinó en el sentit"

- Tot i crear amb diferents llenguatges, com ara el dibuix, l’escultura, la llum o el so, la performance és de tots el que li permet expressar-se millor?
Vaig estudiar escultura i vaig arribar a la performance perquè feia servir el meu cos per a fer motllos i cada vegada m’interessava més aquesta transformació que l’objecte final. Tot i això, sempre he produït coses paral·leles a la pràctica de la performance però que tenen una funció concreta quan les integro en aquestes representacions, com ara vestits o altres objectes. Ara, es poden contemplar a la retrospectiva que exposo. En les meves performance sempre hi ha un procés en el qual creo i transformo objectes a través de l’acció.

- De fet, centra el seu art més en l’acte de fer que en el resultat final...
Exacte. I últimament, treballo més en grups. Sempre he col·laborat amb més artistes. Formo part d’un grup que es diu The Wolf in the Winter, que és un grup de performance internacional, i a Girona vam començar a treballar junts amb el col·lectiu Corpologia amb el qual fa més de cinc anys que ens trobem. M’interessa molt la improvisació.

- Aquests grups performatius se centren especialment en la relació entre l’art, la ciència i l’espiritualitat. Com casen aquests conceptes entre ells?
L’art és un procés i em nodreixo de moltes idees, com ara de la ciència, quant a les investigacions que fa sobre la interconnexió, la telepatia i tot allò que provoca preguntes. Amb les noves tecnologies, la ciència pot arribar a mesurar moltes coses però, al mateix temps, en deixa moltes altres per descobrir i m’inspiren molt. Per la seva banda, l’espiritualitat, la veig, no com una via religiosa, sinó una forma de trobar sentit a la vida i d’afrontar els patiments. M’interessa molt el taoisme, el pensament xinès antic té molta poesia. Moltes vegades, el llenguatge que fan servir no s’entén del tot sinó que provoca una forma de pensar que no està només basada en la lògica, sinó en el sentit. M’interessa molt aquest punt, en la improvisació, de poder sentir i connectar amb les parts menys conscients del pensament. Si hi confies, donen molta informació. De fet, crec que molts artistes i científics arriben a tenir somnis, visions o idees que vénen de la seva investigació però que, altres vegades, els arriben de cop i volta des d’un punt de coneixement que no és dins del cap, no és lògic.

- Per això parla principalment de la improvisació, de l’anar fent, a veure què va sorgint i anar-se fent preguntes més que plantejar un principi i un final...
Sí, pots tenir una pregunta, utilitzar la lògica i pensar en causa i efecte. O pots només imaginar i deixar fluir idees. Aquest deixar fluir idees, a vegades fa que arribis abans a la solució que si mesures, penses i estudies. És aquest equilibri perquè la improvisació que fem servir no és fer qualsevol cosa, és una escolta molt profunda i una contemplació del problema que tens a mà, que podria ser una forma de presentar un pensament a través de l’acció. Busquem simbolismes, estructures i deixar fluir a través de l’escolta. Aquesta escolta requereix també molta disciplina. Hi ha molta pràctica per arribar al punt que no cal pensar tant.

- També situa el fet de ser dona com a base del seu art...
He nascut en un cos de dona i estic vivint aquesta vida com una dona i amb totes les parts socioculturals que em frenen com el masclisme o com el desequilibri. Per exemple, el 85% de les estudiants d’Art són dones i quan arribes a les galeries en trobes només un 2%, si tens sort. No estem representades en els espais públics en la mateixa quantitat que els homes. No és fàcil arribar als llocs i tenir visibilitat. Si com a dona, no t’adones d’aquest fet, és que no estàs mirant. Hem de treballar el doble, ser més vàlides, bones i actives. En sóc molt conscient i treballo per protegir el meu espai i el de les altres dones. En aquest punt, sempre he organitzat esdeveniments amb dones precisament per això, per dignificar el nostre lloc de treball. Si ser artista és difícil, ser artista de performance encara ho és més ja que no es tradueix després en material que es pugui vendre. Tot és molt efímer i, a vegades, difícil d’entendre en uns circuits molt poc visibles. Jo he arribat a Girona a fer una retrospectiva, que és una gran fita per a totes nosaltres, no estic sola en això. Totes treballem amb una consciència política artística i també solidària intentant obrir espais i relacions.

- El caràcter efímer de l’art tal com el planteja és més una qualitat que no pas un inconvenient per divulgar-lo?
És important en el sentit que enfronta tota una sèrie de valors materials d’una vida materialista neoliberal on el que es valora són els diners i l’adquisició de matèria com una manera de millorar. En la performance, el valor que hi ha és el de la vivència i la presentació davant del públic. Compartim un pensament amb moviment i el fet d’incloure el cor és molt important en els nostres temps, que funcionem molt amb el cap, a través dels ulls i la pantalla, molt de forma passiva, rebent la cultura com l’entreteniment que ens dóna plaer. En la performance entres en un espai en què el públic no és passiu. De cop i volta es troba implicat en allò que està passant.

- El fet que la performance impliqui mullar-se fa que costi més arribar al públic per la por d’implicar-se?
Sí, a vegades fa mandra només de pensar que hauràs de fer alguna cosa. Però jo tinc una visió molt clara de com ha de ser: molt inclusiva per a totes aquelles persones que ho vulguin provar. És normal que el primer cop et sobti perquè és poc lògica ja que no hi ha una narrativa, no estem produint un espectacle. Entenc la performance com una activitat filosòfica en moviment. Aquí torna la idea del taoisme ja que els ancians xinesos no entenien una filosofia sense acció. Era impossible separar el pensament de l’acció i per això van desenvolupar les tècniques de meditació, de mindfulness, ta-xí, etc. A vegades, una performance no és res més que un vas amb el qual estàs bevent aigua però també és la consciència amb què ho fas i la combinació d’elements que mai són el que t’esperes, que aporten noves maneres. És un despertar.

- Veient des de fora la retrospectiva que ara presenta, com veu la seva evolució?
Rara... (riu]). És una retrospectiva amb tants anys enrere... A cada espai expositiu –el Bòlit_PouRodó i el Bòlit_StNicolau– hi ha una espècie de vida. A la primera hi ha les primeres peces que vaig fer i algunes obres que mostren les comunitats que hem creat aquí, com el grup Ocells al Cap. A Sant Nicolau hi ha sèries de diferents obres que he fet durant anys: 'Mapes Efímers', 'Móns Paral·lels' –format per dibuixos i vestits, entre d’altres peces –. S’hi poden trobar diferents fils d’investigació que estan reflectits en cada sala. D’alguna manera, però, quan ho veig des de lluny, veig als inicis tots els fils que s’han anat estenent però potser no articulats de la mateixa manera. De fet, hi ha un vídeo amb una entrevista que em van fer quan tenia 26 anys i me n’adono que ja seguia el mateix fil que ara: el de la interconnexió, com apropar l’altre amb una acció sentida i com trobar el sentit en allò que fem.

- Plantejada aquesta retrospectiva, com aborda l’art mirant endavant?
Continuant amb la recerca que he començat. Quan vaig començar a treballar amb el grup de dones Ocells al Cap, també vaig començar un doctorat a Anglaterra i vaig fer tota una recerca al voltant de la telepatia, la interconnexió i crec que és per aquí on segueixo ara mateix. Sí que com a artista individual m’agrada fer objectes i performances però estic trobant moltes més coses en relació amb el grup i les idees que posem en comú. Això és molt interessant, com superes les teves limitacions com a artista, com ho pots fer a través d’estar amb altres artistes i escoltant. Per aquí, estem descobrint moltes coses noves. I m’interessa la idea que, encara que estiguem treballant sols com a artistes, sempre estem en connexió amb altres que també estan creant al món.

També et pot interessar