,
28/09/2020
Crítica cultural

El terror de viure

Canta, canta no dejes de cantar. Si dejas de cantar, te mo-ri-rás!

Una veueta infantil que ens havia sonat simpàtica abans d’aixecar el teló del Jardí, va deixar de caure en tanta gràcia quan es va tornar al terror probablement més utilitzat al cinema: l’infant com a catalitzador de la por. I Miedo comença amb un infant sense vida.

Por, aquesta emoció que “ens fa sentir vius”. Aquesta emoció que ens agrada experimentar quan ho fem voluntàriament, per exemple anant a veure l’Albert Pla i una proposta que resulta ser un mapping i no pas un espectacle com els que sol fer el sabadellenc. 

Albert Pla no és altre que Albert Pla. Ho hem pogut veure des del seu debut. Sobren les presentacions. Si fa un temps ens feia un recull dels seus grans èxits a Calella titulant-lo com els Somiatruites, ara va a l’arrel d’un element que no perdem quan deixem de ser nens i ja no provem de mirar sota el llit per comprovar que no hi ha monstres. En paraules de l’Albert: “ho sento molt”. 

“Estar vivo me da miedo, por eso me voy.”

L’obès musical i un bon amic d'acompanyant* vam sortir del teatre carregats de reflexions que a vegades ens costen exterioritzar. Què és la por? Què ens fa por?
Des del moment que naixem necessitem sí o sí establir un vincle afectiu amb la nostra família. En un primer moment amb els nostres progenitors si podem, o amb figures que les puguin suplir. És el que ens permetrà desenvolupar-nos, sentir-nos segurs i lidiar amb les nostres pors o prevenir-les. No és quelcom propi de la nostra espècie (no som tan especials com ens pensem els “Humans”). Aquest vincle pot ser més o menys sa. Tant podem experimentar vivències agradables amb una família equilibrada que ens inculqui valors de solidaritat i alegria o vivències negatives amb una família ionqui i desgraciada que ens abandoni en tots els sentits del terme. Que ens abandoni a les nostres pors… Les que sorgeixen de dins nostre: els nostres monstres i fantasmes més personals. 

En determinat moment s’hi planteja la diferència entre els ensurts i la por. I ho fa de manera totalment vivencial ja que ens ho fa sentir. De fet, ens provoca: 

Experimentas un susto, y luego otro hasta que te acostumbras a ellos; eso es la vida.” 

La vertadera por és aquella que sentim en relació al món que ens envolta, a les opressions que patim, als reis que maten elefants i que ens esclavitzen, a les pandèmies que ens confinen… en definitiva la por a viure i a millorar-ne la seva existència. 

El millor moment de Miedo va ser quan va proposar al públic que es fixés en les seves principals pors i les deixés sentir. Les rialles histèriques de bona part del públic no enganyaven: no som capaços de fer-ho. Mirar cap a dins costa massa, i en el seu lloc preferim seguir amb les nostres misèries personals. Som com adults que hem enterrat l'infant que érem, i que pateix tot tipus de traumes.

Seria millor plantar-se i alliberar-nos de les nostres cadenes deixant de viure una vida de merda i de por? The Walking Dead és un joc de nines al costat dels horrors de la nostra (in-)civilització humana. L'Albert ens ve a dir que tenim una vida de merda i que, sovint, potser valdria més estar morts si no som capaços ni de copsar-ho.

En definitiva, sortíem del teatre Jardí adonant-nos de que fa tanta por reconèixer la por a la realitat de la vida que recorrem a una (brillant) representació teatral que nosaltres escollim quan i on veure per després anar a casa i fer veure que ens n’hem oblidat. Però res és més terrorífic que la pròpia vida. I jo, què voleu que us digui: em fotré a cantar per fer veure que no m’espanto… 

*Aquestes línies no haguéssin estat possibles sense la col·laboració del meu acompanyant, Esteve Robleda, psicòleg que ha pogut reflexionar del que succeïa dins i davant de l'escenari.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

18/10/2020
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut.
28/09/2020
Canta, canta no dejes de cantar. Si dejas de cantar, te mo-ri-rás!
01/03/2020
Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme.
08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.
09/08/2019
L’home i la natura: diàlegs cèltics. Irlanda, Escòcia, Bretanya, Galícia i el País Basc.
06/08/2019
Els barris afrourugaians de Montevideo van veure com l’elit blanca prohibia l’any 1808 uns ritmes atronadors produïts per uns grups compactes que desfilaven pels carrers de la ciutat.