Albert Pla i sa juerga catalana psicotròpica

Tot i la ressaca de les havaneres el rom cremat, diumenge no s’havia desmuntat l’escenari de Calella. La de Palafrugell, és clar. Una ocupació de la platja, no ho negarem pas. Però venint d’on veníem amb aquesta tradicional i nostrada música mediterrània, va ser qüestió d’allargar-ho un dia més. Una pròrroga psicotròpica, d’una nit sense presentacions. Albert Pla i una banda d’amics. I és que en té, d’amics, l’Albert.

“Si surten tots junts, és un sustu massa gros”.

Deia, un cop els anava presentant. El primer, Pascal Comelade. I a aquest es van anar sumant, Raül Refree, Diego Cortés (i la seva guitarra, que no és poc), Quimi Portet, Tino di Geraldo i Judit Farrés. Com bé anava repetint n’Albert, no necessiten presentació. A aquest repertori el batejaven degudament com a Somiatruites.

I les truites les somniaven també en peces com Juerga Catalana, Papa jo vull ser torero, Ho sento molt, i fins i tot una demostració mèstrica de la guitarra de Cortés i el Sunny day de Portet.

Com a suggeriment, però, l’alçada de l’escenari o de les grades hauria de canviar. Vaig veure files amb molts seients buits, i no tots buits per la gent que volia ballar el lado más bestia de la vida, precisament. Esquivaven caps per veure l’escenari. Res és perfecte, ja ho veieu.

L’Albert, l’home que ens va firmar un llibre sobre anarquisme amb un “VIVA EL RAYO VALLECANO” i que no va voler fotos amb nosaltres perquè li fa vergonya. Artista envoltat d’artistes amb la mateixa creativitat desbocada. I vèiem en Quimi allà tocant la guitarra com si res, en Cortés amb la seva, en Pascal deixant les joguines per uns teclats de competició. Només hi faltaven l’Oliver, en Sisa i en Riba. Però aquests tampoc els hauria presentat.