,
13/12/2020
Crítica cultural
Ferran Palau i Jordi Matas
Foto:
66butaques

La seducció metafísica de Ferran Palau

Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres. Si bé un dels artífexs del pop metafísic havia de tancar el 66 butaques, al final ho farà Marina Herlop el proper divendres 18. Tot són canvis: la sala Toni Montal, la de les 66 butaques, tampoc és finalment l’escollida per raons òbvies. La sala gran és la que ara fa de la cultura (encara més) segura per l'edició d'aquest festival que va ser plantejat per un entorn íntim que malauradament ens fan enyorar un xic.

Kevin es diu Kevin com es podria haver dit Johnny. Afegit a això, el que pot semblar d’aparença informal o urbana a les “promos” del seu marxandatge i look s’acaba quan prems el play. I té un recull de cançons com “Flora” o “Què serà de mi?” que el fan una agradable continuació del que va ser aquell grandiós Blanc i a qualsevol seguidor del seus “bros” d’El Petit de Cal Eril poden servir d’ampliació de playlists que a alguns hi afegim temes prou recents de Germà Aire, Marialluïsa, Da Souza, Núria Graham i ja paro que no s’acaba la llista.

Tornem a quan els discos (en casset i CD, quan els vinils semblaven oblidats) es venien, just abans de que els artistes musicals van haver de començar a apostar pels directes i que veiessin en el retorn del vinil o marxandatge algun benefici. Aquest any ha estat realment de poca promoció en directe. Kevin s’ha presentat força vegades en escenaris malgrat tot des de la seva publicació el passat setembre de 2019, però a Figueres ha arribat el dia que Parc comença: el primer single i crítica al binarisme, “Reflexe”, el vam poder sentir el dia que “Flora” i “Caic” sonaven per primer cop tan rebé com es veien al darrer videoclip dirigit a Suècia per Pablo Maestres. I al febrer en Ferran tornarà amb un homenatge al cinema slasher i de terror dels 80 i 90.

Sota la ja famosa gorra d’en Ferran hi comença a haver un  gruix de seguidors, entre els quals tinc el goig d’incloure’m, que a la sala gran de La Cate ens va seduir amb l’estimable acompanyament del seu cosí i “Eril” Jordi Matas a la guitarra i teclats. El moment més àlgid segueix essent amb la peça de Blanc que a molts ens va convertir en fans: “Serà un abisme”. Poc va faltar per deixar que el públic cantés la tornada a cappella. Si l'amor és un Parc, diu al seu Twitter, segur que hi passeja en Kevin.  

Abans de marxar, però, celebrem que hi haurà segona edició del 66 butaques que tant vam gaudir des que es va inaugurar amb Guillamino: amb Marina Herlop s'anunciarà cartell. Jo no m'ho perdria.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

04/02/2024
Quan no pot anar millor, empitjora. I empitjora quan no pot anar millor.
17/12/2023
Assolint la majoria d’edat des d’aquella maqueta Catalonautes, un 75% d’Els Amics de les Arts arribaven dissabte amb totes les certeses al Teatre Jardí per presentar el sisè disc, Allà on volia.
20/11/2023
La gran banda estrella del gramòfon va tornar a omplir la Bisbal de jazz, funky, soul, rocksteady, ska i música jamaicana amb la contundència habitual.
05/11/2023
FitzRoy, o anomenada també Chaltén, en els llimbs de Xile i Argentina, representa una muntanya particular de 3.400 metres a la Patagònia i és tot un repte per qualsevol que hi vol fer cordada.
09/10/2023
L’últim espectacle de creació de la trajectòria de Dagoll Dagom, amb una adaptació d’una creació de Santiago Rusiñol, estrenada l’any 1898 i esdevenint un dels espectacles més representats de l’època.
10/09/2023
Anar a un espectacle d’en Peyu és per anar a riure-se’n de tot. I això, amb tot el que implica. No queda cap sense tallar, per això hi ha la llibertat d’expressió.