,
05/11/2023
Crítica cultural
Foto:
© David Ruano

L’afany de fer cim

FitzRoy, o anomenada també Chaltén, en els llimbs de Xile i Argentina, representa una muntanya particular de 3.400 metres a la Patagònia i és tot un repte per qualsevol que hi vol fer cordada. I és allà, com descriu l’autor del text de l’obra que va omplir el Jardí, que unes alpinistes, penjades a mig camí de l’escalada més difícil de les seves vides, a milers de metres d’alçada, aturats en un forat esperant que el temps millori, han de decidir si tiren endavant l’ascensió o, finalment, es rendeixen. I volen que, per primera vegada, ho facin quatre dones.

Amb aquest plantejament, pocs imaginen que ens trobem davant d’una comèdia que no deixa de mutar in crescendo en una repassada de les vides a la meitat d’una muntanya ben difícil de coronar. Sílvia Bel, Míriam Iscla, Sara Espígul i Mima Riera (que s’alterna amb Natàlia Sànchez el paper de Laura) formen un equip d’amigues que, mitjançant un joc de paraules, fan un cercle d’emocions i anècdotes en una escenografia ben senzilla però potent, combinant sovint diàlegs complexos amb nusos, canvis de mosquetons i embolics de cordes.

El Jardí es va omplir de rialles i silencis incòmodes en aquesta FitzRoy de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel. És curiós com “les bèsties [no humanes] no fan coses absurdes, tot el que les mou té a veure amb la supervivència o amb la reproducció”, diu el propi Galceran. I té molta raó, que els (animals) humans som els únics que ens podem plantejar escalar una muntanya amb tot el risc que suposa, simplement per les endorfines que ens allibera coronar un cim per primer cop segons la nostra condició o com a repte de la nostra vida. Segurament, per la mateixa raó, ens agrada complicar-nos la vida, fins i tot a mitja ascensió d’una muntanya com aquest pic de la Patagònia.

Els quatre personatges d’aquesta cordada han de fer i desfer molts nusos abans de decidir finalment intentar acabar el Chaltén. Les anècdotes del personatge de Sílvia Bel, combinades amb les converses de walkie-talkie amb la veu de Jordi Boixaderas, coronen també un cim argumental afilat com els grampons que han de perforar glaceres per poder arribar al mur de pedra final.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

06/08/2017
“Amb so de cobla” és com es presentava el passat 29 de juliol amb Cris Juanico i avui acaba amb la Cobla Baix Empordà. Palamós haurà estat cobla.
16/07/2017
Peralada, dissabte 15 de juliol, plaça major. Sardanes. Germanor. Totes les edats i perfils. Però una georgiana i quatre companys s'afegeixen de bon grat a la nostra dansa més nostrada. Nova anècdota explicada.
26/06/2017
L'Estartit. Arran de mar. Sant Joan. Dissabte vespre. Bateria de bandes. Sara Hebe, Roba Estesa. Def Con Dos. ZOO. “Un festival dins del festival”. Ítaca Sant Joan.
10/05/2017
L’univers d’Obeses sembla no tenir límits. L’any passat vaig fer una immersió en la que la música dels osonencs va acabar implicada en molts aspectes de la meva vida.
18/04/2017
No hi havia anat mai, a la Sala Cotton del Casino de Peralada. Però coneixia Marlango. O i tant, que els coneixia. Aquella Electrical Morning va ésser el detonant.