,
26/04/2025
Crítica cultural
Foto:
Jordi Blanco

L'esteranyinada rebotiga de Guimerà

El 1908, la companyia Teatre Català estrenava al Romea “L’aranya”, d’Àngel Guimerà. Gairebé 120 anys després, el Teatre Nacional produeix una nova adaptació als anys 60’, amb dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll, sortint de la capitalitat barcelonina per anar directament a la Girona connectada a poblacions com Camallera, Bàscara, Orriols o Llampaies.

La tragèdia que va escriure Guimerà torna amb un gran contingut d’humor, on aquest canvi de lloc li dóna una diversitat lingüística al massa habitual català que gira pels teatres d’arreu del país. A més, l’encertat afegit del cançoner popular recollit als arxius del projecte Càntut fa que els mateixos personatges connectin amb els seus records. I el públic, com bé saben, s’hi va sumar al Teatre Jardí de Figueres. Un públic molt coneixedor de les referències, expressions i llenguatge del text de Prat i Coll.

Una botiga de queviures és l’escenari de les il·lusions i els desenganys, amors i desamors, fidelitats i traïcions d’una parella amb la incapacitat d’engendrar un fill. I és que la maternitat és un tema molt de moda, especialment al cinema. Actualment es trasllada als escenaris teatrals, amb un context de la pressió social que comportava els anys 60 en plena dictadura, però amb una sèrie d’elements que potser no difereixen tant de l’actualitat.

Guimerà mostrava, com havia fet a Terra Baixa, una puresa en la gent de poble i una corrupció a la gent de ciutat. Mima Riera encarna la Rosa, que va abandonar la seva Camallera natal per fer vida de ciutat, i es va acabar trobant en una teranyina d’enganys que desemboquen en un moment clau en la seva vida, on haurà de decidir si cedeix a aquesta pressió social de la maternitat (constantment frustrada) i els mals que l’envolten per poder encaixar, o ho afronta sense renunciar a una manera rebel de viure-la.

Jordi Prat i Coll també adapta el final de L’aranya a una realitat més possible, i tanmateix igualment difícil, a diferència de l’obra original. Tot això amanit amb una escenografia, interpretacions, text i cançoner exquisidament triats i que sens dubte ens porten una de les millors obres de les darreres temporades teatrals. Va ser un luxe poder-ne gaudir en un teatre Jardí ple com un ou.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

09/07/2018
Ho he de reconèixer: quan vaig seure per esperar que comencés el concert, no em va fer gaire gràcia veure un sol piano i una guitarra. Em van trencar expectatives el fet de no veure Rufus Wainwright amb la seva banda.
02/04/2018
Dos energúmens antiprocessistes de la comarca, servidor i Esteve Robleda, han decidit assistir a dues de les convocatòries del Festival Còmic de Figueres. Ha estat una decisió terapèutica entre tanta disbauxa feixista i autonomista.
26/03/2018
“Terra Baixa i Cyrano tenen aquesta vocació de teatre popular en essència”, anunciava Lluís Homar, protagonista indiscutible de la nova adaptació del clàssic que és Cyrano de Bergerac i que completa una trilogia de pesos
19/11/2017
El Teatre Jardí de Figueres ha encadenat aquests dos darrers divendres dues obres amb repartiments d’allò més luxosos.
06/08/2017
“Amb so de cobla” és com es presentava el passat 29 de juliol amb Cris Juanico i avui acaba amb la Cobla Baix Empordà. Palamós haurà estat cobla.
16/07/2017
Peralada, dissabte 15 de juliol, plaça major. Sardanes. Germanor. Totes les edats i perfils. Però una georgiana i quatre companys s'afegeixen de bon grat a la nostra dansa més nostrada. Nova anècdota explicada.