Jump to navigation
Fangoria ja fa una bona colla d’anys que fan ballar a tots els públics. Diumenge es va tornar a demostrar, amb la presentació en terres gironines de Canciones para robots románticos. I ho feien en un marc incomparable: arran de mar i del port de Sant Feliu de Guíxols, després d’un dia tan calorós com aquest estiu ens porta demostrant durant setmanes.
Si bé vam haver de passar el tràmit del concert de La Unión, companys d’època amb algun èxit per omplir playlists dels vuitanta, el concert es va fer llarg. Suports visuals que calien actualitzar des de fa uns quants anys, interludis tòpics amb suports pianístics que acompanyaven discursets segurament repetits ad infinitum en totes les gires… Per sort la il·lusió de veure la reina Alaska va fer l’espera menys feixuga. Rafa Sánchez hauria de pensar-se millor la proposta musical que presentar en propers concerts, només els nostàlgics coregen les seves lletres excessivament planes.
Però aquest tràmit va ser ben aviat compensat, quan els primers acords de Rey del Glam inauguraven amb el consell reial musical de la reina: Nacho Canut, Jesús Horror, Rafa Spunky. Ben aviat, Olvido Gara i els ballarins Audrey Isso i Alejandro Díaz completaven un concert cuidat amb tots els detalls. Pràcticament sense parlaments, però amb la carismàtica lideressa i l’exhuberant atrezzo de l’escenari, Alaska es va posar a la butxaca el públic, combinant molt encertadament els grans èxits dels projectes previs que la van consagrar juntament amb Nacho Canut en la Movida Madrileña.
Dues vegades es va canviar de vestit la lideressa, incomptables vegades de més els elegantíssims ballarins que van agafar molt bé el relleu de Miss Andy i Miss Topacio d’altres gires. Fangoria venen de fer una gira més íntima, Pianíssimo, i acaben de publicar un doble llibre amb fotografies de Canut i textos de Gara. Si alguna cosa té Fangoria, és la capacitat de renovar el seu repertori amb lletres plenes de contingut, reinterpretacions constants de les seves cançons (destaquem-ne Criticar por criticar i El cementerio de mis sueños) i una constant actualització del seu públic. No cal dir que servidor n’és un exemple, tot i seguir-los activament des d'aquell Extraño Viaje.
Tanmateix, per finalitzar el punt agredolç de la nit, el començament de La Unión i un final on hi va mancar Retorciendo palabras i hi va sobrar massa barreja d’èxits musicals (de discutible qualitat, tot i aquell Toro d’El Columpio Asesino) relacionats amb el ball enllaunats dins Bailando. El repertori va tenir un so 100% 80’s, però cançons com Iluminados van fer tremolar el port de Sant Feliu i les grades expectants pels èxits d’Alaska i companyia.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
