Jump to navigation
Dijous tornava a aquell edifici modernista que havia vist córrer tanta sang fa uns anyets. I, vés per on, la cultura i el turisme és el que ara s’hi cou. Servidor ha pogut explicar durant alguna temporada als turistes que a Figueres, encara que costi tant de canviar el paradigma, no tot és Dalí. Figueres és modernisme, és M. A. Anglada, és Narcís Monturiol, és Fages de Climent, és Abdó Terrades, és M. A. Vayreda, Figueres és cultura i escena. Figueres a escena salva una mica la ciutat de la decadència que alguns volen negar, com d’altres neguen el canvi climàtic. I els que ens l’estimem ho diem per això, perquè ens dol. I com diu el clixé, en les excepcions es confirmen les normes.
Un bon exemple el vam tenir a l’antic escorxador, amb Fang, pel qual encara no sabria dir-vos si és una performance, una representació teatral sense mots, un simposi sobre la mal·leabilitat del fang o, com descriuen els mateixos Animal Religion, un espectacle ple de formes i escultures úniques i suggerents. Insisteixo en l’”on”: malgrat la feinada que devien tenir els tècnics en ubicar el que normalment podríem haver vist en un escenari dels diversos equipaments de la ciutat, de la mà del Museu de l’Empordà i el seu 75è aniversari, la Casa Empordà va servir d’ubicació d'una efemèride. Una bonica paràbola es va tancar de la mort i la sang a les acrobàcies que fusionen un home amb el fang.
Una de les virtuts de Fang és la seva inevitable qualitat de fer única cada representació. L’objectiu és expressar la relació entre el fang i el cos, aprofundint en les seves capacitat per emmotllar i ser emmotllat per mitjà de les acrobàcies del circ, convertint el fang en una matèria i l’acròbata i el seus acòlits fent-los part d’aquesta unió, una mena de fusió, una natura morta en moviment.
Com a Obès Musical no em puc deixar la banda sonora en directe que l’acompanyen: pràcticament tots els sons percussius, de corda, de càntics per part de Joan Cot, li donen una qualitat a aquesta fantàstica proposta que juntament amb Quim Girón i Joana Serra han de representar fins que no quedi fang per remoure.
Fotos del cos d'article de Marta Garcia.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
