,
09/07/2018
Crítica cultural
Rufus Wainwright
Foto:
Toti Ferrer

Rufus Wainwright o el Gay Messiah canadenc conquerint Peralada

Ho he de reconèixer: quan vaig seure per esperar que comencés el concert, no em va fer gaire gràcia veure un sol piano i una guitarra. Em van trencar expectatives el fet de no veure Rufus Wainwright amb la seva banda. Com també em va sorprendre aquell canvi d’imatge que li proporcionava la barba, però això ja són consideracions més de periodisme que no té lloc en aquest espai d’obesitat musical. Va, tornem al dissabte.

La serenitat habitual dels jardins del Castell de Peralada es va veure trencada per les primeres notes pianístiques i el cant de les cigonyes, amb qui va coincidir repetidament el canadenc. Hi va haver dedicatòries de tota mena: Carmen Mateu (amb Candles, que va compondre per sa mare), l’homofòbia d’una manifestació de 5 persones en criticar la seva presencia a San Remo, l’embriaguesa i, la novetat de la nit, Donald Trump en format més aviat rapsòdic hip-hoper.

“He escrit una cançó a Trump. És una cançó dolenta, però és just el que es mereix, oi?".

A mesura que anaven apareixent aquestes dedicatòries, un s’oblidava de la manca de banda. L’escenari ja era seu des de la segona peça.

Una afinació vocal brillant i el carisma que lligava els espais del repertori amb les seves anècdotes arrodonien uns 90’ on no hi van faltar grans èxits com Jericho, Out of The Game, Gay Messiah. Hallelujah de Leonard Cohen, no va faltar, però l’homenatge va ser plural amb també la interpretació de So long, Marianne. Falta un any pel nou disc, però ja van sonar prous novetats com per sentir què ens espera mentre ho alterna amb les òperes que també està component. I sí, d’aquest gènere en vam sentir una ària en francès per la que es va referir al públic d’aquest origen i del que no falta mai a Peralada, prou que ho saben.

En definitiva, una de les veus més respectables de Canadà va repartir novetats, clàssics, versions que ja són homenatges inherents als seus setlists i un desacomplexament massa necessari i menys habitual del que caldria. I les cigonyes van acomiadar-nos amb una copeta de cava mentre Wainwright es treia aquella indumentària de lluentons.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

04/02/2021
L’escenificació en un drama documental
13/12/2020
Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres.
18/10/2020
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut.
28/09/2020
Canta, canta no dejes de cantar. Si dejas de cantar, te mo-ri-rás!
01/03/2020
Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme.
08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.