,
21/03/2021
Crítica cultural
Maria Arnal, Tarta Relena i Marcel Bagés
Foto:
Jordi Blanco

Clamor al Jardí de les delícies

Clamor:

  1. Crit sorollós, prolongat.
  2. Crit tumultuós de malcontentament, de censura, etc., d’una munió de persones.
  3. Riera amb un curs d’aigua no continu, però abundant en època de pluges.

(DIEC)

Si d’alguna cosa n’estic segur, és que a masses artistes els arriba l’èxit després d’un llarg recorregut. En el cas del projecte de Maria Arnal i Marcel Bagés, després d’aquell EP Verbena, va arribar la justícia, un dels debuts més exitosos de ca nostra en tota la Península Ibèrica: 45 cerebros y un corazón.

Però llavors es trenca un sostre de vidre amb un clamorós nou recull de cançons. Es podria dir que s’ha sortit d’un primer testimoni de veus humanes per entrar a un recull de tot el que envolta aquestes veus, des d’un punt de vista allunyat de l’antropocentrisme i precisament per indagar en aquestes altres veus de la natura i de l’univers. La seva passió pels arxius i les veus tradicionals ha estat fonamental. I han reblat el clau amb Tarta Relena.

Al Teatre Jardí de Figueres feia mesos que estava programat aquest concert. Prou abans de CLAMOR, la cultura sembla dignificar de nou les propostes de Figueres a Escena. Només cal veure quantes cròniques es poden llegir a l’Obès Musical en poc temps. Si bé va faltar poc per esgotar les entrades del teatre, no sabeu quant de temps fa que no veia una entrega a Figueres tan majúscula.

Molt del treball de 45 cerebros y un corazón anava d’això: experimentar amb aquestes cançons que havíem descobert en arxius i en fonoteques, copiar els melismes, versionar-los per la poesia lírica que tenien i per unes rimes fàcils que explicaven tant. Però en aquest disc volíem experimentar i saber qui eren aquestes persones que apassionades per aquestes veus més que humanes, havien dedicat les seves vides a escoltar veus i a recopilar-les.”

He de dir que sentint la veu ferotge de Fiera de mí, segurament sense estar prou atent a la lletra, no vaig saber entrar gaire al “caminito de perlas”. Les expectatives eren difícils de superar el gran debut. Segurament la Maria no ho recorda, però el like encaixant elegantment la meva crítica va ser un bon símptoma. En canvi, un cop descobreixes el dramatisme i lucidesa de la rosaliana Tras de ti, la reinterpretació del que volia dir estar junts de Jaque, la històricament recuperada profecia sobre la fi del món versionada motu propio a El cant de la Sibil·la i el Meteorit ferit que no vol destruir res, però per no fer-ho ha de deixar enrere tota la seva armadura i convida a entrar dins seu per entendre com de difícil és sentir-se vulnerable, la cosa canvia. En aquesta peça, com en la majoria de les altres, hi ha una feina de descobrir la feina que fan recol·lectors de sons com Thomas Ashcraft, de cossos celestes que creuen l’atmosfera plantant antenes en els llocs més inhòspits, per tal d’arribar al so que enceta la cançó: una llàgrima de Sant Llorenç.

La Maria i en Marcel s’han sabut envoltar d’artistes com Tarta Relena, amb les veus cel·lestials que les doten d’aquest nou aire björkià; la il·luminació de Cube.bz i José Luis de Vicente, director del festival Llum BCN; la seva nova “nau quàntica” dels sons que han anat molt més enllà de la guitarra; el tercer membre que els ha produït els discos que és David Soler (a qui ja hem vist acompanyar la gran Paula Valls); finalment, i em deixaré molts detalls, un acuradíssim so que no podia ser remotament dolent en un projecte d’aquesta dimensió.

Aquest ha estat el segon concert presentant aquest disc, si no tenim en compte les preestrenes i l’especial de Radio3 gravat a la sala d'El Jardí de les Delícies d’el Bosco al Museu del Prado –obra que ha inspirat, també, Arnal i Bagés per aquest segon disc. L’escenografia en tarimes i la il·luminació juga durant tot el concert amb les llums i foscors, contrasta temes com La gent i Ventura, beu de l’art i de la ciència. Es troba amb una fórmula secreta que pocs directes avui en dia hauran impactat tant a l’Empordà.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

28/02/2021
Genocidi: exterminació d’un poble, d’un grup ètnic, etc. (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans).
20/02/2021
El 66butaques continua acostumant-nos a bons concerts un cop al mes. En teniu bons exemples en aquest bloc.
13/02/2021
Les perifèries tenen nom propi, però no el sabem.”
04/02/2021
L’escenificació en un drama documental
13/12/2020
Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres.
18/10/2020
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut.