Laura Cortadellas
,
07/01/2019
Entorn

Alexandre Deulofeu i la matemàtica de la història

Durant la dècada dels quaranta, Deulofeu va desenvolupar una teoria radical per entendre què fa que la història sempre es repeteixi

Foto: 

Cedida
La tesi d’aquest figuerenc s’anomena matemàtica de la història. Per entendre-la, fa falta obrir la ment i allunyar els prejudicis. Allò que hem après hauria de ser, com a mínim, revisable. Tot és mutable, i per tant possible. Aquesta teoria defensa l’existència d’un determinisme històric. Si això és cert, el futur de la humanitat és esfereïdorament predictible. Durant els cinquanta, per exemple, Deulofeu va anticipar la desintegració de l’URSS. Per a d’altres pronòstics, com que el colapse d’Espanya serà el 2029, encara fa falta esperar. El temps en jutjarà la credibilitat.
Per ara, les prediccions del figuerenc Alexandre Deulofeu no han fallat

Alexandre Deulofeu va ser un farmacèutic, polític, químic i escriptor nascut a l’Armentera l’any 1903. Quan era només un adolescent, el seu pare va decidir traslladar la farmàcia familiar a Figueres. Més tard va abandonar la capital altempordanesa, per desplaçar-se a Madrid. Hi va estudiar farmàcia i química.

Acabada la carrera universitària, va tornar a Figueres. Allà va aprovar l’oposició per convertir-se en professor de física a l’institut. Alhora, va realitzar-se en les seves aspiracions polítiques. Primer, es va convertir en dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà. Després, va ser escollit regidor a les eleccions municipals del 1934. Més tard, en plena Guerra Civil, també va haver de fer-se càrrec de l’alcaldia.

Aquest conflicte, com en el cas de tantes altres persones, va truncar els seus plans de vida. L’any 1938 fou mobilitzat al front. A causa de la seva condició de farmacèutic va dedicar-se a tasques de sanitat militar. Aquesta va ser la seva contribució a la lluita per la República. Quan la desfeta ja era imminent, va fugir cap a l’exili. Després un llarg periple, camp d’internament inclòs, es va instal·lar a Montpeller. No tornaria a Catalunya fins l’any 1947. A França, va començar a desenvolupar la seva matemàtica de la història. A partir d’aquest moment, no abandonaria mai aquesta tasca. 

Quan estudiava ciències químiques i farmàcia a Madrid, Alexandre Deulofeu va prendre consciència de l’existència d’uns processos biològics intrínsecs a l’experiència humana. Les persones neixen, creixen, arriben a la maduresa i, després, inicien una decadència que els porta a la seva extinció. Això passa amb totes les generacions. Des de l’exili, desenganyat amb les barbaritats que injustament havien marcat el segle XX, va començar a pensar que potser la successió dels esdeveniments històrics també era regit per un procés similar. Talment com si fos llei de vida, la història era una realitat prèviament determinada.

Erudit de mena, era conscient de l’existència de moltes cultures que, al llarg del temps, havien nascut i crescut. Més tard, havien arribat a un esplendor gloriós i absolut i, en darrer terme, inevitablement havien acabat desapareixent. Igual que els éssers humans, que no se salven de la mort. El pes anihilador del destí queia sobre totes i cadascuna d’elles indistintament. Tan li feia la justícia i qui tenia la clau del progrés. En cert punt, arribaven a la seva fi. Entre el naixement i la mort, hi havia, però, una llarg i aparentment atzarós recorregut. Deulofeu va començar a estudiar-lo.

A mesura que avançava, s’adonava de l’existència d’una llei distribuïdora aprentment universal que regia la trajectòria de cadascuna de les civilitzacions. Segons ell, les cultures segueixen processos biològics perfectes que s’assimilen al dels éssers humans. Neixen, creixen, es desenvolupen fins a la maduresa, decauen i moren. I totes ho fan en un lapse de temps de 5100 anys, agrupats en tres fases de 1700 cadascuna. Les guerres, concloïa Deulofeu, són fruit de l’arrogància dels Imperis. Es neguen a acceptar el fatal destí. Els conflictes bèl·lics s’esdevenen una i altra vegada perquè no n’aprenem. És una lluita estèril, perduda i condemnada abans de començar-se.

Amb aquesta teoria matemàtica de la història entre mans, Deulofeu va començar a analitzar el present i futur. Per ara, les seves prediccions no han fallat. Vegeu, tot seguit, una llista dels fets que va pronosticar:

  • 1934: Iguoslàvia es dividirà en dues o tres repúbliques independents o confederades.
  • 1934: Després d’Irlanda, ve l’Índia i després arribarà Escòcia i el País de Gal·les, reduint considerablement les dimensions de l’Imperi britànic.
  • 1941: Hitler perdrà la segona Guerra Mundial.
  • 1951: La desfeta de l’Imperi de Moscou, amb la caiguda fulminant de l’URSS cap a l’any 2000, facilitarà la reunificació alemanya i el seu lideratge europeu.

Algunes de les prediccions de Deulofeu, encara no han pogut ser provades. Per al 2029, explica Patrícia Gabancho, va pronosticar la desfeta de l’Imperi espanyol. Mentre els dos dinaven al bar Núria, a la Rambla, Deulofeu va improvisar una esquema en un tovalló de paper que dictaminava que, en aquesta data, tots els pobles ibèrics serien lliures. Abans, hi hauria un període de decadència que anticiparia el colapse final. Per al segle XXI, també va augurar l’expansió de Xina, el perill de l’autoritarisme als EUA si no variava la seva política exterior i el naixement d’una esperançadora potència argentina.

Malgrat els seus esforços, Deulofeu i les seves idees no van ser gaire escoltades. Diuen que hom mai es profeta a casa seva. Els mèrits, si és que en tenim, solen ser més reconeguts portes enfora que no pas dins. Al farmacèutic, de fet, se’l va honorar més a Argentina que no pas a Catalunya. Ara és el seu net, Juli Gutierrez Deloufeu, qui treballar per difondre la teoria.

No sé quin és el ressò actual de la matemàtica de la història. A títol personal admetré que jo coneixia poquíssim el personatge, i menys les seves idees. El cas és que la seva tesi m’ha semblat sorprenent, fins i tot addictiva. Val a dir que soc escèptica de mena, i no posaria la mà al foc per cap teoria (en tot cas, i com a molt, per algú). Està clar que tampoc soc jo qui l’ha de jutjar. Reivindico el lliurepensament, per això i per a tot. A mi, incerteses a banda, m’ha semblat una alenada d’aire fresc, m’agradaria creure-hi sense reserves. Em resultaria tranquil·litzador, sobretot ara que l’esperança esgota el crèdit. Entre derives cíclicament feixistes i conflictes repetits, potser entendríem perquè sempre hi tornem. Que el progrés és un miratge que paguem cada dia. Per tot això val la pena dedicar-li un espai a les idees de Deulofeu. No fos cas que, enèssim error comès, fos l’oportunitat providencial que tots esperem. 

També et pot interessar